[ eng. Electoral law: there Nobody loses, everybody wins! ] [ esp.  Ley electoral: Nadie pierde, todos ganan! ] [ fr.  Loi électorale: il ya Personne ne perd, tout le monde gagne! ] [ deu.  Wahlrecht: Es Niemand verliert, gewinnt jeder! ] [ it.  Legge elettorale: c'è nessuno perde, vince tutti! ] [ ch.  选举法：有没有人输了，每个人都是赢家！ ] [ rus. Избирательный закон: там никто не теряет, все побеждает! ] [ ar.  القانون الانتخابي : هناك لا أحد يخسر ، يفوز الجميع! ]

A ell li agrada la proposta!

Fent un cop d’ull a alguns diaris electrònics -internet, vaja-, he pogut fer-me una lleugera idea de les divergències que han sorgit  en la  comissió parlamentària que estudia una nova llei electoral. Que a les primeres de canvi ja no es posin d’acord, assenyala la dificultat de la tasca que els nostres representants han de dur a bon port. Em fa la impressió que cap dels ponents té la més mínima intenció de posar-se d’acord en modificar res, per què a tots ja els estan bé el sistema, i els resultats. Quan es vol canviar tot, per què res no canviï, es fa el que s’està fent actualment en seu parlamentària: una mica de teatret per aquí, una mica de comissioneta per allà, i qui dia passa… “oasi” empeny.

Atès que el debat no arribarà enlloc, goso fer pública una proposta pròpia, per si ses excel·lències tenen algun interès en incorporar-la… a la paperera.

Sembla que l’impediment més seriós per tirar endavant una nova llei és el manteniment de la representació actual. Vaja, que ningú vol perdre-hi bous i esquelles. Doncs tinc la solució, i ningú prendrà mal. Em permeto la gosadia de dir que hi sortirà guanyant tothom, des del PSOE-Catalunyés a Ciutadans, passant per Convergència i Unió i acabant per Reagrupament. És la següent:

Consistiria en acceptar una única fòrmula d’elecció. Res de sistema alemany dual, ni bajanades estranyes a la nostra indiosincràcia. Som una colla de mesquins, fanàtics del vol gallinaci, i en conseqüència hem de ser respectuosos amb aquest “excitant” tarannà. L’únic que hauríem de fer és assegurar que les unitats electorals fossin  més properes al ciutadà (vegueries, 7 o 8), i que cadascuna escollís 25 o 20 diputats, en funció del nombre final de vegueries. Totes tindrien la mateixa representació (175  o 200 diputats). Les Terres de l’Ebre escollirien tants representants com la ciutat de Barcelona. Els candidats de cada una de les vegueries haurien de ser persones residents a les pròpies comarques, o amb arrelament demostrable (no paracaigudistes). Les llistes les podrien seguir fent els partits, com fins ara, però els electors podrien triar-ne de diverses candidatures, o sia, sistema obert.

Se'ns mor l'oasi català. Plorem-lo... i enterrem-lo d'una vegada.

Vaig fer una projecció de resultats, i us ben asseguro que hi havia molt poques diferències respecte al mapa actual. Les ventatges, per a mi, d’aquest sistema, són moltes, però la més important me la guardo. Ningú hi perd, les direccions dels partits tindran un xic menys de poder de decisió (per què hauran d’estar atents a les necessitats de cada àmbit on es presentin), però salvarien la possibilitat de seguir “fent i desfent”, els partits que ara no són al Parlament, tindrien més possibilitats d’accedir-hi, i en certa mesura es respectaria tant els partits que volen primar els vots, com els que pretenen privilegiar el territori. I hi hauria més diputats… més menjadora, vaja. En parlem?

La meva proposta té trampa, com qualsevol llei que es preï, però no diré quina és, a menys que algú sigui capaç de descobrir-la.

[ eng. Between the wall! ] [ esp.  !Entre la espada y la pared! ] [ fr.  Entre le mur! ] [ deu.  Zwischen der Wand! ] [ it.  Tra il muro! ] [ ch.  之间的墙！ ] [ rus. Между стеной! ] [ ar.  رحلةبين الجدار! ]

Després de fer un segon tripartit, la satel·lització d’Esquerra eraun fet assumit per tot el món sobiranista. L’única estratègia per desmarcar-se de la tria espanyola d’ Esquerra des del 2003, era un procés de desmarcatge dels seus socis de govern. I la defenestració  d’en Josep-Lluís Carod-Rovira com a candidat electoral, anava en aquesta direcció: eliminar qualsevol vestigi que pogués identificar la “nova” Esquerra del 2010 amb l’anterior.

Intel·ligència mal usada!

El procés de revifalla del sobiranisme, que s’ha produit aquests darrers dos anys, feia entreveure un clima favorable per a Esquerra, sempre i quan pogués camuflar una mica la seva implicació en el govern “socialista” que mana a la Generalitat. I és en aquest terreny, en el del retorn a l’equidistància,  on Carod-Rovira els ha plantat cara, de la forma més intel·ligent que ha pogut i sabut. Amb la seva ferma decisió de continuar al tripartit, el Vicepresident i la resta de consellers republicans, ha bufetejat directament la cara del  Secretari General, i futur candidat republicà, sense que ningú pugui retreure-li absolutament res. El “derrotat” Josep-Lluís, maltractat i vexat pels propis des de fa temps, s’ha pres la revenja, encadenant el futur del seu partit, i dels seus “successors”, als seus designis. Ningú d’Esquerra s’atrevirà a plantejar-se una sortida -pactada- del govern, sense la complicitat dels que ara hi són, oi?

Perquè quin altre objectiu podria tenir en Carod-Rovira, per ser encara al govern, sinó el d’arruinar el futur dels seus “assassins” polítics? Mantenint-se al govern, desmunta qualsevol estratègia “sobiranista” que pretengués el seu partit. No hi ha res millor per a desmuntar la propaganda d’en Puigcercós, que recordar-los que el seu partit forma part del govern “espanyol” que deslegitima les consultes, o que defensa l’Estatut. I un argument tant demolidor només li deixa un escenari possible a en Puigcercós: intentar fer la puta i la ramoneta, com fins ara, i esperar que l’electorat s’oblidi de les conseqüències dels seus actes.

Lligat de mans i peus a la voluntat d'en Carod!

Perquè -que ningú ho oblidi-, el tripartit fou peça mestra i obra de l’estratègia d’en Joan Puigcercós. En Carod-Rovira s’assegurarà que els electors no ho oblidin d’aquí un any. Només per aquest fet, en Carod-Rovira s’ha guanyat el meu aplaudiment. Que en Carod no plegui del govern és la millor garantia possible que no puguin reeditar el tripartit els bastards que ara pretenen desentendre’s de la seva creació. Puigcercós, estàs entre Espanya i la paret. Esquerra, esteu entre l’espasa i en Carod. Afortunadament, les vostres equivocacions ja no tenen esmena, us heu sentenciat vosaltres mateixos.  Que arribi ràpid el dia que puguem executar el vostre càstig.

[ eng. Journey to hell! ] [ esp.  Viaje al infierno! ] [ fr. Journey to hell! ] [ deu. Reise in die Hölle! ] [ it.Journey to hell! ] [ ch. 地狱之旅！ ] [ rus. Путешествие в ад! ] [ ar. رحلة إلى الجحيم! ]

Cal saber-ho reconèixer: viatjar és sa i et permet fer-te una idea diferent del món. Aquesta reflexió ve a tomb del meu viatge a les entranyes de l’infern: Cervelló.

El meu fill Joan (no sé per què li poso nom, si només en tinc un) juga a futbol amb l’equip de la Unió Esportiva Torrelles. Avui, a les 6 de la tarda, jugaven contra la Penya Blaugrana de Cervelló. Unes instal·lacions precioses, un bar fantàstic, uns vestidors de luxe, uns serveis nets, i una afició molt esportiva. Tot, doncs, meravellós? I una merda. No ho dic només pel resultat, atès que hem tornat a perdre, en aquesta ocasió per 5 a 2. En aquesta vida, com en tot, quan t’acostumes a perdre li trobes la seva gràcia, i fins i tot te n’alegres quan veus que només perds per tres gols de diferència, tenint en compte que podries fer-ho per una diferència encara més gran.

I perquè, us preguntareu, Cervelló és l’infern? Us ho explico.

Quan un barceloní com jo ha de sortir de la ciutat per anar a l’estranger, i per a mi l’estranger comença a Hospitalet pel sud i a Bartolo City pel nord (ciutat abans coneguda com a Santa Coloma de Gramenet), tendeix a mirar la pàgina web de l’ajuntament o bé la Guia del Greix (també coneguda com a Michelín). Acostumen a ser molt fiables. Faltaria més, no? La meva queixa no va per aquí.

El problema és quan arribes al poble de Cervelló, venint de Barcelona. A l’entrada, com no podia ser d’altra manera, et rep la maleida “rotonda” que tant de moda s’ha posat als darrers anys. I tu, desconfiat com ets, t’atures per llegir els rètols, no fos cas que els francesos del greix o els programadors municipals s’haguessin equivocat. I efectivament. L’havien errat. A la “rotonda” t’indiquen que les instal·lacions municipals són cap a la dreta. Hòstia. Però si el mapa deia que era cap a l’esquerra. Doncs som-hi cap a la dreta.

Només de girar, ja t’adones que alguna cosa no pinta bé. Tot de carrers estrets, pèssimament il·luminats -per dir-ho suau-, amb uns bonys que Déu ni dó, i amb unes pujades que ni al Tourmalet. Amb la meva “burra” esbufagant a tort i a dret, tira muntanya amunt, aviam si hi ha sort. 2 rètols més em confirmen que les instal·lacions municipals deuen ser al cim.

Mitja hora després, i amb la sensació d’estar més perdut que en José Zaragoza en un seminari sobre honradesa, trobo un ciutadà que, simpàticament, m’indica que el camp de fútbol “alpí” ja no existeix. M’indica que, contràriament al que diuen els cartells, fa 5 anys que es va fer un camp de fútbol nou, a 100 metres de la maleida rotonda del dimoni, però a l’esquerra.

I jo em pregunto, dimoniets de Cervelló, si trobeu alguna gràcia a despistar els “turistes” ocasionals com jo? Puc entendre que al cap d’uns mesos d’acabar-se una obra, es puguin produir oblits com el de no retirar l’antiga senyalització. Però té algun sentit que 5 anys després, encara a ningú se li hagi ocorregut retirar-la?

Suposo que a la gent de Cervelló no li deu fer falta que li indiquin on és el seu camp de fútbol, però la retolació està pensada pels veins, o pels estrangers i estranys, com jo? Espero que ho esmenin, perquè d’aquí 2 anys, quan hi torni, no voldria trobar-me en un “burra” muntat en el Dragon Khan de Cervelló. I dic Dragon Kahn, perquè si voleu anar a Port Aventura, sense pagar, aneu a Cervelló, un poble i unes urbanitzacions pensades pel gran Cerdà, el dia que va agafar la “turca” més grossa de la seva vida. Però qui cony ha fet aquest poble del dimoni?

[ eng. Evo Morales: I will vote! ] [ esp.  Evo Morales: Yo te votaría! ] [ fr. Evo Morales: Je vais voter! ] [ deu. Evo Morales: Ich Abstimmung! ] [ it. Evo Morales: voterò! ] [ ch. 莫拉莱斯：我会投赞成票！ ] [ rus. Эво Моралес: Я буду голосовать! ] [ ar. ايفو موراليس : سأصوت! ]

Un president amb arrels!

Déu m’en guard de tenir cap simpatia pel comunisme o el socialisme tradicional. La socialdemocràcia ja és una altra cosa, i el meu grau de rebuig desapareix. Amb tot, aquesta prèvia només té una excepció. I està perfectament localitzada al món: Bolívia. Se m’en refot si el comunisme, el socialisme o el col·lectivisme són al poder o no. Tant m’és per què, en resum, els qui ara ostenten el poder representen totes les víctimes del pòsit espanyol de 500 anys de “descubrimiento”. I no només en representen les víctimes, sinó que en són directament hereus, quan no també víctimes.

Que la figura d’Evo Morales pot ser qüestionada per molts motius, n’estic segur. Quan les seves “amistats” estiguin sota sospita, jo seré el primer en oposar-m’hi. No em trobareu pas defensant Hugo Chávez, Fidel Castro o el “mamut” Ahmadinejad. Ni ara, ni d’aquí uns dies. No són de la meva corda, i a la corda dels demòcrates no hi pot haver simpaties pels dictadors, siguin d’on siguin, i emprin les justificacions que emprin.

Als fills de puta descendents d'espanyols no els agrada. A mi si!

No obstant, que els quitxues i els aimares hagin pogut, finalment, ser els amos del seu propi destí, em sembla sensacional. I que des d’instruments democràtics puguin anar reparant els desperfectes de tants anys de colonització i menyspreu, em produeix una satisfacció immensa. Que els fills de puta descendents d’altres mares tant “criminals” com les espanyoles, no ho acceptin, em sembla el millor exemple que tot pinta bé. Que jo sàpiga, i si algú pot desmentir-m’ho, que m’ho argumenti, els únics assassinats que s’han produit des que Evo Morales dirigeix el país, van ser  “indios” durant les revoltes “feixistes” de Santa Cruz, i de la resta de departament criolls del país.

Lamentable, és clar!

La reparació històrica dels crims i del genocidi contra els indígenes no poden ser confosos amb el pretés combat contra el “comunisme” que tant sovint empren determinades forces polítiques. Des del meu posicionament clarament independentista català, que ningú esperi cap gram de comprensió cap als desitjos “autonomistes” dels departaments de Santa Cruz, Cochabamba, Beni o Tarija. El feixisme, el genocidi, i l’extremisme dretà no haurien de poder ocultar-se sota la “màscara” d’una lluita anticentralista, quan en realitat no fan més que encobrir el desig de tornar a governar, des de l’abús i la violència, un país en el qual són minoria.

Evo, mentre siguis capaç de tirar endavant un país amb el suport de la gent menystinguda durants segles i segles “d’ocupació”, tindràs el meu ple suport.  Si et presentessis a Catalunya, evidentment no et votaria. Si visqués a Bolívia, no tinguis cap dubte que avui, com qualsevol quetxua o aimara que s’estimi a si mateix i al seu poble, et votaria amb joia i alegria. Tant de bó guanyis avui, i aconseguiu els objectius que us heu proposat. La democràcia no serveix a l’extrema dreta, només ens és útil als pobles que volem ser lliures, siguem catalans, quetxues, aimares, maies o inques.

El Barça-Madrid ja s’ha acabat. Ha guanyat el Barça. Recuperem el liderat després de ser segons durant només una setmana. En el partit d’avui s’ha evidenciat que la milionària inversió que va fer el Real Madrid l’estiu li ha servit, si més no, per evitar donar la pobríssima impressió que va evidenciar en el “xorreo” del Santiago Bernabeu, ara fa unes mesos (el cèlebre 2 a 6)

Jo sóc culé fins al moll de l’òs. I m’alegro, evidentment, per la victòria, però alhora constato que durant aquesta temporada he perdut l’interés per anar al Camp Nou. No em fa fred ni calor, i majoritàriament he renunciat a anar al Camp Nou diverses vegades durant aquesta temporada.

El motiu ha estat, simplement, que m’avorria moltíssim al camp. La meva apatia actual deu tenir a veure, segurament, amb el record sempre present dels partidassos que vaig fruir l’any passat. I com que no n’hi ha hagut cap que m’hagués permés equiparar les sensacions, doncs ha aparegut l’apatia i l’avorriment. No estic motivat, vaja.

Per no tenir no tinc ni ganes d’anar al bar, per veure’n la retransmissió televisiva. Sé que el Barça d’aquest any pot aconseguir superar rècords, per exemple, el de puntuació a la Lliga. Però ara m’és ben bé igual que ho aconsegueixi o no, per què l’any passat en va tenir l’oportunitat, i s’ho va deixar perdre per què li va donar la gana. Algú podrà dir que ja teníem la Lliga guanyada, i que tant era. De ben segur que hi havia motius per actuar d’aquella forma, però a mi em va doldre.

Aquesta temporada el Barcça m’avorreix supinament. No puc fer-hi més, ni tinc ganes de fer-hi més. Quan els jugadors tornin a esforçar-s’hi 95 minuts, quan tornin a posar tota la carn a la graella, quan els emprenyi perdre fins i tot els amistosos, aleshores estaré encantat de tornar al Camp Nou. Mentres tant, potser en algun partit m’hi veuran, és clar, però serà més pel delit d’empassar-me un d’aquells frankfurts fastigosos, “cuinats” per autèntics delinqüents curinaris i bandolers econòmics, i poder cantar l’himne. Aquestes coses encara m’emocionen. Les altres, hauré d’esperar que hi tornin, quan els jugadors i l’staf tècnic vulguin.

[ eng. When the Nazis take the Communists ... ] [ esp.  Cuando los nazis se llevaron a los comunistas ] [ fr. Quand les nazis prennent les communistes... ] [ deu. Als die Nazis die Kommunisten nehmen ] [ it. Quando i nazisti prendono i comunisti ... ] [ ch. 当纳粹采取共产党人 ] [ rus. Бесполезно в политике? Да, но с нюансами. ] [ ar. عندما قام النازيون أخذ الشيوعيون ]

L’escriptor alemany Bertolt Brecht és conegut, sobretot entre el gran públic, per una frase que va fer fortuna. I lamentablement la frase no és seva.  És aquella que parla de la permisivitat amb la tirania. La frase forma part d’un poema escrit per Martin Niemöller, un pastor luterà alemany, la història del qual és interessant conèixer. Clicant a sobre del nom, podreu accedir a la informació que sobre ell consta a la Wiskipèdia. La poesia es titolava “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes”

El gossot de la crosta té feina pendent: RAC-1

Com que l’escrit era un cant contra la tirania, he pretés fer-ne un de similar, basat en el seu, per denunciar com la tirania del nacional-socialisme tripartit va abatent tota la dissidència que li fa nosa. El que potser haurien de recordar, tots els qui col·laboren de grat en aquesta miserable guerra per eliminar el pensament nacional del nostre escadusser imaginari, és que aquells que volien durar 1000 anys, amb prou feines en van durar 12. Van fer mal, és clar. Tot el que van poder i més, però amb tot no van aconseguir perpetuar-se, ni físicament ni política.

Quan els “nazis” anti-crosta van treure’s de sobre la Mónica Terribas,
vaig guardar silenci,
perquè jo amb prou feines veia el seu programa,

Quan van silenciar l’Antoni Bassas,
vaig guardar silenci,
perquè al matí m’era impossible escoltar-lo,

Quan van forçar la retirada de Vicenç Sanchís,
no vaig protestar
perquè jo no sabia que era en Desclot,

Quan van eliminar la veu d’en Salvador Sostres,
no vaig protestar,
perquè el trobava massa de dretes,

Quan van venir a tancar-me el blog,
ja no hi havia ningú més que pogués protestar.

Permetrem que tota aquesta gossada de sociates i satèl·lits aconsegueixin deixar-nos sense cap veu crítica per denunciar aquest II Reich, també anomenat Tristpartit? Ja només sobreviu RAC-1. Haurem de dipositar les nostres darreres esperances en el Conde de Godó? Anem ben servits, doncs! Què tal, senyors d’Esquerra, seguim “Construint Estat”… Espanyol? Si Macià, Companys, Irla i Tarradellas aixequessin el cap…