[ eng. The reunification I want ] [ esp. Yo quiero éste reagrupamiento ] [ fr. La réunification je veux ] [ deu. Ich möchte, dass die Wiedervereinigung ] [ it. La riunificazione voglio ] [ ch. 我想统一 ] [ rus. Воссоединение хочу ] [ ar. أريد اعادة التوحيد ]

Vaig prometre, fa dies, que explicaria com havia anat la segona reunió de Reagrupament al barceloní barri de Les Corts. Doncs bé, no hi ha res a explicar. Vaja, nomenaments de responsables i establiment de feines a fer. A algú que no sigui de Reagrupament-Les Corts li pot interessar això?

Va reproduir-se el debat de la primera reunió: què farem quan siguem al Parlament i es produeixin debats que no siguin estrictament sobre la independència o sobre la regeneració democràtica del país?Aquest tema sembla que serà important pel futur de Reagrupament, així que caldrà tractar-lo. A hores d’ara ja hi ha documents sobre la taula. La constitució formal de Reagrupament, prevista per a finals de setembre o principis d’octubre, obliga a debatre’n els fonaments. Quan tinguem cos doctrinari -espero que sigui mínim- ja us diré si m’hi trobo hi a gust o no. De moment la discussió del dimarts em va permetre anar perfilant allò que jo espero de Reagrupament.

És d’això que parlaré avui. D’entrada diré una cosa que sorprendrà: a mi no em preocupa gens el que els parlamentaris de Reagrupament facin sobre la Llei d’Educació, sobre la prohibició de les “corrides” de toros, sobre els centres de culte, sobre les infraestructures, sobre la dependència o  sobre la llei de consultes… sempre i quan la decisió l’hagi pres la militància. Tant simple com això. I com es pot fer? Senzill. Que potser no hi ha noves tecnologies que permeten participar -votar- amb una immediatesa desconeguda fins no fa massa temps? Doncs ja anirem decidint, entre tots. Algú em dirà que no cal que tothom participi de tot, perquè per això ja existeix la delegació i la interpretació del què vol la militància.

Doncs no. No vull escollir algú perquè interpreti el que vull o desitjo. Sóc major d’edat, no sóc imbècil –tot i que algú pugui pensar-ho– i no em calen “assessors” ni “delegats” que m’ajudin a pensar o a decidir. Si sóc lliure per equivocar-me o per encertar, perquè no hauria de ser-ho per pensar per mi mateix i per decidir en funció dels meus pensaments? Potser el sistema no seria prou dinàmic, perquè tot s’hauria de consultar a la militància? No caldria, és clar. No dic que el dia a dia s’hagi de consultar, però si les decisions. Reagrupament neix, en gran mesura, de gent “desencantada” i decebuda pel funcionament d’Esquerra. En aquest sentit, i per a mi, Reagrupament hauria de recuperar el millor de l’ERC de fa uns quants anys, millorar-ho i blindar-ho per evitar que l’”aparell” ho acabi manipulant-ho en benefici propi, tal i com al final ha passat. Pregunteu-los a l’Uriel Bertràn, a l’Hector Lòpez Bofill o a l’Elisenda Paluzié què saben d’unes 1.114 signatures?

Potser Reagrupament hauria acceptat l’acord de finançament? Potser, sempre i quan la militància hi hagués donat la seva aprovació. Perquè Esquerra no ho ha fet? Per la por a la llibertat típica d’aquells que sempre tenen la paraula màgica a la boca, simplement per retreure-la als altres. Jo vull un Reagrupament en el què la gent que en formi part estigui disposada a donar forma al moviment, dia si dia també. I això implica compromís. Però per a mi el compromís no consisteix amb aquella estúpidesa dels grups d’esquerres, en què el compromís consistia en treballar com un idiota -i gratis, és clar- per unes cúpules, amb l’esperança d’arribar a formar-ne part alguna dia, i poder tenir molts idiotes al teu càrrec. Per a mi el compromís consisteix en prendre partit constantment. En model·lar el moviment en cada una de les decisions que prengui.

Allò que un sommia sovint roman com una mera ficció. I potser el que desitjo que esdevingui Reagrupament només sigui un desig utòpic. Crec que no. Ingenú no en sóc, i és evident que cap moviment és continú. I que la il·lusió no dura cent anys. Però també crec que sovint vestim amb el trajo de la utòpia allò que no necessàriament ho és. D’aquí poc temps -si no ens han enredat a tots plegats- el tema estrella serà el DRET A DECIDIR. A mi me la bufa aquest dret, si no estic disposat a exercir-lo. I el vull exercir no tantsols a nivell col·lectiu sinó també individualment. I no només el vull per a mi, sinó també per als diputats de Reagrupament. Perquè ells no haurien de poder discrepar d’una decisió col·lectiva de Reagrupament, si consideren que no els és vàlida. Si el moviment hagués decidit votar contra les “corridas” de toros, i el diputat votés a favor… se l’hauria d’expulsar? No. L’únic que hauríem d’exigir-li és que argumentés el perquè. Que pogués explicar-ho. A Anglaterra, i en general als paísos anglosaxons, la disciplina de partit no existeix. Tampoc hauríem de voler-la al nostre país, i encara menys al nostre “partit”.

En resum, jo no vull un Reagrupament que sigui un refugi dels perdedors d’Esquerra, ni un espai en què l’independentisme descaradament incapaç -només cal veure els resultats del “plataformisme”- trobi nous altaveus. Vull fer de Reagrupament un espai en què els homes lliures, amants del seu país, debatin i decideixin lliurement, sempre i a tothora, quin és el millor camí per arribar a l’alliberament nacional. I si el dia somiat arriba, aleshores matem l’invent, i que cadascú s’ubiqui, aleshores, on més a gust es trobi: a la socialdemocràcia, a l’esquerra lliberal, al centrisme, al socialcristianisme o al puigcercocisme, que el massoquisme també hi serà present a la Catalunya del futur.