[Puigcercós won ... 3 hake, 2 and mackerel Raps!] [Puigcercós ha ganado ... 3 merluzas, 2 rapes y una caballa!] [Puigcercós gewonnen ... Seehecht 3, 2 und Makrele Raps!] [Puigcercós韩元... 3鳕鱼，鲭鱼2和批评！] [Puigcercós победил ... 3 хек, 2 и макрель Raps!] [اوفاز Puigcercós... 3 النازلي (2) ، والماكريل الضربات!]

Amb un catalanisme que continua dessagnant-se pels quatre costats, és evident que al PSOE-PSC els resulta molt més fàcil atacar  i anar llaurant victòria rere victòria. I el finançament n’és la darrera mostra. Ara ja no només guanyen a base de tractar els votants com a imbècils. Ara fins i tot ens roben les banderes i els referents polítics. Gràcies al suport incondicional d’ERC ja estan a prop de de convèncer-nos que el PSOE no forma part de l’enemic. Hauran culminat, si no ho aturem, el darrer objectiu de l’espanyolisme:  esborrar del mapa polític català qualsevol diferència de l’espanyol.

El tripartit preparant el peix al cove...

Fins ara l’independentisme s’havia significat per fer una crítica ferotge contra el mètode pujolià del “peix al cove”. Ara els qui es proclamen independentistes  s’hi han sumat amb delit. Ja hem arribat al moment culminant de la comèdia política nacional. Els qui sempre havien criticat Convergència per no tenir un model clar de com fer avançar el país cap a la plena sobirania, ara es troben “en el candelabro” defensant i vanagloriant-se que en el seu cove hi ha més peix. I segurament és cert. Com també és cert que l’Estatut no es compleix. Si Convergència hagués pogut arribar a aquest acord, i penjar-se’n les medalles, ho hagués fet exactament igual? Ja podeu pujar-hi de peus.

La conclusió resulta evident, no? Uns i altres, els uns des de l’aposta natural per l’estabilitat espanyola i per un autogovern que “semblés” real, i els altres des d’una via “indefinida” cap a la independència, han acabat anant a parar al mateix lloc, allà on PSOE i el PP ens volen: a la via morta que mantè la Generalitat com una simple administració més -sense ànima ni sentit-, i amb unes prevendes de tot tipus que permet mantenir una classe política sense més objectiu que el de perpetuar-se.

Preparate eztatú, que luego jega la estocá!

L’autèntic èxit d’aquest sainet previsible sobre el finançament és d’Esquerra.  Però quin és aquest èxit? La mort de l’Estatut. Tenia part de raó en Felip Puig quan deia que l’acord sentenciava l’Estatut, perquè abans que la ferida del Tribunal Constitucional el dessagni del tot, aquí ja l’hem deixat anèmic. Aquest acord de finançament són les “banderilles” al toro estatutari. Ja només falta que el màxim òrgan judicial espanyol li clavi la “puntilla”. La pregunta que ens hauríem de fer a continuació és la següent. Si els toreros de CiU i PSC-PSOE -que ja li van retallar  les banyes abans de sortir a la plaça- i els amics d’Esquerra li han posat les banderilles després de no voler que sortís a torejar…, quins espectacles taurins tindrem? Esquerra pot oferir una difusa “independència” per distreure i enredar els babaus indepes que encara es deixen engalipar. El PSOE-PSC no té cap necessitat d’oferir res, perquè entre una fictícia Espanya plural o una por atàvica al PP ja en té prou per anar administrant poder a benefici de l’Espanya eterna. Però, i Convergència? L’estabilitat a Espanya ja l’han assumit els seus enemics polítics. La millora de l’autogovern -en genèric- costa molt de vendre, i més quan per una foto la regalen. Per a mi és evident que ara tenim dues Convegències, una compartint poder a Catalunya, i l’altre fent oposició a la mateixa Catalunya. És el triomf pràctic del regionalisme. Els catalans, a les properes eleccions podrem votar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) o Convergència Republicana de Catalunya (CRC).

Al mestre Yoda el respectaven

Com a país hi hem sortit perdent, evidentment. Perquè? Perquè la Convergència Repúblicana que s’alimenta de les engrunes del  poder omnipresent dels socialistes, no té res a veure amb la històrica del President Pujol. Aquella podia fer certa “por” a una Espanya acabada de sortir de la dictadura. L’Espanya forta i coneixedora que als polítics catalans se’ls compra amb quatre galindaines, de què pot tenir por?

El problema de tot plegat és que ningú creu el paradigma què diu defensar. Tothom té en boca la sobirania i la independència, però cap dels nostres polítics s’hi veuen. I a partir d’aquí, a viure que són quatre dies, o 3.800 milions, o 5.000. Tant els és. Qui dia passa, govern empeny… fins que arribin els al·lienigenes o l’armagedon i s’arregli tot o tot faci un pet com un aglà. I mentrestant, doncs que ens robin, ni que sigui una miqueta menys.