[Stupid power!] [Stupid pouvoir!] [Stupid Macht!] [愚蠢的权力！] [Stupid власть!] [טיפש כוח!] [Estúpidos al poder!!

El dijous passat, al programa Mil·lenium del Canal 33, hi va haver un interessantíssim debat sobre Filosofia política. La veritat és que s'hi van dir coses interessantíssimes. I no vaig poder veure tot el debat, sinó tant sols la part del programa en què els periodistes María Antonia Iglesias, Jordi Mercader i l'exsecretari general de la Presidència, Carles Duarte, enraonaven distesament sobre les dificultats de la vida política. Reconforta escoltar gent intel·ligent parlant sense cridar, argumentant sense insultar-se, escoltant primer i rebatent tot seguit. Un espai de civilització que només de tant en tant ofereixen o bé el Canal 33 o bé a La2. Els qui volgueu gaudir-ne podeu clicar aquí sobre.

El rector de la London School celebrant l'èxit de l'enquesta

Una de les qüestions que van plantejar fou els sacrificis de la vida política. I van fer referència a les dificultats de “reinserir” els polítics a la vida professional, després de molts anys de dedicació a la cosa pública. En el fragor d’aquesta discussió va sortir un tema recurrent els darrers anys. La baixa qualitat dels polítics professionals. En resum, que tenim uns quants polítics que no dónen la talla… ni intel·lectualment, ni professionalment ni tècnicament. En els remeis que proposaven és on jo vull expressar les meves reticències.

Fa un cert temps que sentim a parlar que amb els sous que es paguen a la política, difícilment els més preparats estaran disposats a fer-hi el salt, atès que  haurien de renunciar a càrrecs empresarials, carreres existoses, o reconeixements professionals, molt millor remunerats. En això els dono la raó. Qui està disposat a un sacrifici així? Ningú que tingui dos dits de front. El que aquests debat oculta, i en el fons defuig per no dir que directament amaga, és que d’entre els polítics actuals, molts pocs estarien en llocs de responsabilitat en una empresa o en qualsevol entitat professional. Perquè? Perquè ni estan preparats, ni s’han format, ni tenen apituds pel càrrec que ocupen. I aquests si que tenen problemes per recol·locar-se fora de la política. El remei, no obstant, no passa per incrementar-los el sou a ells, als que com a sangoneres en viuen ara, sinó en crear un marc, econòmic també, és clar, en què les persones amb capacitat puguin moure’s sense haver-se de preocupar de semblar quan més tonto i llepaculs millor, per arribar quan més lluny millor. En resum tornar el prestigi a la política, de la mateixa forma que els debats del Millenium retornen la dignitat a la televisió.

Perquè pagar al senyor José Montilla un sou de director general d’empresa multinacional, no el converteix  en un bon director general d’una empresa multinacional. Pagar excel·lents retribucions als nostres polítics actuals  no és garantia de res bó, només assegura més desafecció. Pagar excel·lents retribucions a qui se les mereix si que genera afecció. Un inepte no passa a ser apte perquè influeixi sobre més gent. Al contrari, es converteix en més perillós quanta més influència aconsegueix. Agafeu a qualsevol polític -càrrec, assessor, interí col·locat- que conegueu, i imagineu-vos-el a la vostra empresa. Segur que us en surten un fotimer que no arribarien ni a conserges. Aquests són, en resum, els que malmeten la política. Els que causen autèntica desafecció i fàstic a la ciutadania. Estem disposats a premiar l’excel·lència a la política? A l’ensenyament ja n’hem desistit fa temps. A la societat civil ni ens en recordem de quan hi havia persones valuoses. El país s’ho pot seguir permetent?