[And this time will be no vaseline!] [Et cette fois, ne sera pas la vaseline!] [Ich habe einmal gehört, dass Vaseline ist!] [这一次，将不会凡士林！] [И на этот раз не будет вазелина!] [وهذه المرة لن يكون هناك فازلين!] [!Y ésta vez será sin vaselina!]

Sembla que al senyor Zapatero se li acaba el termini per presentar una proposta de finançament. La data serà el proper 16 de juliol, d’aqui un mes. Potser ara seria bo de recordar totes aquelles coses que ens venien com a fonamentals per tal d’arribar a un acord que complís amb l’Estatut: la principal era la unitat de tots els partits polítics catalans. Aquesta unitat, falsa d’entrada i de sortida, només afectava al tripartit i a Convergència i Unió. Curiosa unitat aquesta que deixa fora dues de les sis formacions que tenen presència al nostre parlament. Era, evidentment, un intent del govern per evitar que CiU pogués menjar-los terreny a costa d’aprofitar la nefasta gestió que del tema n’han fet els socialistes, i per extensió els seus “socis” al govern. Increïblement CiU va acceptar de grat caure al parany dels socialistes, pensant-se que encara devien ser al govern. I no només en aquest tema han caigut en aquesta trampa, hi ha molts altres exemples en què han fet el trist paper de minyona responsable de l’amo Montilla.

Ara que a CiU estan sense arguments per atacar el tripartit -en el tema del finançament-, es veurà encara més clar que la indefinició en les xifres del pacte causaran perplexitat en la ciutadania, que no sabrà com valorar l’acord. I aquesta indefinició és la millor arma, en mans dels socialistes, per intentar fer passar bou per bèstia grossa. Com que no hi ha xifra, tant serà la xifra final, perquè aquesta serà bona o no només en funció de qui la defensi o de qui l’escarneixi. L’argument d’amagar la xifra ens la van vendre com una necessitat de la negociació, quan en realitat era l’única garantia que téniem per valorar correctament la bondat o la maldat de l’acord final.

Al final ens trobarem amb un acord que evidentment no satisfarà a cap català delerós de creure’s que el seu país és quelcom més que una província privilegiada. I de nou ens trobarem amb uns polítics que no sabran donar cap altra resposta que la de llançar-se els plats pel cap entre ells.