[There is independence ... right?] [Il est l'indépendance ... droit?] [Es ist die Unabhängigkeit ... Recht?]   [有独立...对不对？] [Существует независимости ... право?]  [ناك الاستقلال... أليس كذلك؟] [ No hay independentistas ... ¿de derechas?]

El feisbuc triomfa!

Ahir em va arribar una invitació, a través del feisbuc, per assistir a la presentació de l’espai que la gent d’El Matí ha constituït després d’abandonar Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Sembla que avui en feien la presentació pública. No em feu dir ni on ni quan, perquè la saturació del feisbuc fa que, sovint, dels esdeveniments, comentaris i notes publicades amb prou feines n’arribis a llegir-ne el titular.M’he llegit detingudament la Declaració de Principis que tenen penjada a la seva pàgina web, i no acabo d’entendre perquè se sentien tant incòmodes a Unió. Només cal llegir-se la Declaració de Principis d’aquest històric partit per arribar a una trista conclusió, però constant en la política nacional, i és que les organitzacions no actuen d’acord amb els seus fonaments ideològics. Suposo que en l’art del fariseisme polític en Josep Antoni Duran Lleida deu ser un mestre consagrat, i lque la gent que s’agrupaven a l’entorn del col·lectiu El Matí ja devien haver-se atipat d’esperar alguna conversió miraculosa del polític franjatí. Deuen haver constatat, a hores d’ara, que d’allà on no hi ha ètica ni principis no en pot rajar.

Ja respira tranquil!

Al marge de desijtjar-los tota la sort del món en la nova singladura que ara inicien, la qüestió d’aquesta “fugida” no fa més que constatar un dèficit important de la política nacional. Aquesta darrera afirmació la faig perquè segons ells mateixos expliquen, no tenen cap intenció de reconvertir El Matí en l’embrió de cap nou partit. I perquè renuncien a fer política? A partir d’aquí m’he formulat la pregunta que encapçala aquest comentari.

Independentisme únic?

Històricament l’independentisme (o el ple reconeixement nacional, tant és) sembla un concepte del qual se n’hagi apropiat l’esquerra o els grups de tendència “revolucionària” (de boqueta, és clar). I és evident que una qüestió tant transcendental com la llibertat nacional no pot estar, tant sols, en mans d’unes determinades tendències polítiques, que sovint tenen uns perfils ideològics tant marcats que fan impossible que s’hi pugui produir una confluència majoritària de la societat. Podria ser, és clar, que entre la gent que de sempre es coneixia com “d’ordre” no hi hagi independentistes. Jo, sincerament, no m’ho empasso. Que potser no siguin gaire gent, també deu ser cert.

CIM: CDC i El Matí?

Sigui cert o no, potser algú hauria de plantejar-se la possibilitat de provar-ho. Segur que, intentant-ho no hi perden res. I fins i tot, i això que diré ara si que és mala llet, perquè no podrien proposar una federació a un partit lliberal com Convergència Democràtica de Catalunya? Algú podria discutir-los el pes “social” i la influència, si la mateixa Unió de la que provenen no l’ha posat a prova mai, atès que no s’han presentat en solitari ni una sola ocasió? Crec que s’equivoquen renunciant a la política “partidista”, perquè marxar d’un partit per acomodar-se en el “no res”, no beneficia en res ni al país, ni al pensament humanista, ni tant sols al sobiranisme. De grups d’opinió, de think tanks, i de transversalitats inútils el país en va ple. Falta gosadia i atreviment, i El Matí fa la sensació que neix acovardit i poruc. Llàstima!