Quan els nazis van endur-se els comunistes…
Publicat per: El canari visionari el: 18 Novembre 2009
[ eng. When the Nazis take the Communists ... ] [ esp. Cuando los nazis se llevaron a los comunistas ] [ fr. Quand les nazis prennent les communistes... ] [ deu. Als die Nazis die Kommunisten nehmen ] [ it. Quando i nazisti prendono i comunisti ... ] [ ch. 当纳粹采取共产党人 ] [ rus. Бесполезно в политике? Да, но с нюансами. ] [ ar. عندما قام النازيون أخذ الشيوعيون ]
L’escriptor alemany Bertolt Brecht és conegut, sobretot entre el gran públic, per una frase que va fer fortuna. I lamentablement la frase no és seva. És aquella que parla de la permisivitat amb la tirania. La frase forma part d’un poema escrit per Martin Niemöller, un pastor luterà alemany, la història del qual és interessant conèixer. Clicant a sobre del nom, podreu accedir a la informació que sobre ell consta a la Wiskipèdia. La poesia es titolava “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes”
El gossot de la crosta té feina pendent: RAC-1
Com que l’escrit era un cant contra la tirania, he pretés fer-ne un de similar, basat en el seu, per denunciar com la tirania del nacional-socialisme tripartit va abatent tota la dissidència que li fa nosa. El que potser haurien de recordar, tots els qui col·laboren de grat en aquesta miserable guerra per eliminar el pensament nacional del nostre escadusser imaginari, és que aquells que volien durar 1000 anys, amb prou feines en van durar 12. Van fer mal, és clar. Tot el que van poder i més, però amb tot no van aconseguir perpetuar-se, ni físicament ni política.
Quan els “nazis” anti-crosta van treure’s de sobre la Mónica Terribas,
vaig guardar silenci,
perquè jo amb prou feines veia el seu programa,Quan van silenciar l’Antoni Bassas,
vaig guardar silenci,
perquè al matí m’era impossible escoltar-lo,Quan van forçar la retirada de Vicenç Sanchís,
no vaig protestar
perquè jo no sabia que era en Desclot,Quan van eliminar la veu d’en Salvador Sostres,
no vaig protestar,
perquè el trobava massa de dretes,Quan van venir a tancar-me el blog,
ja no hi havia ningú més que pogués protestar.
Permetrem que tota aquesta gossada de sociates i satèl·lits aconsegueixin deixar-nos sense cap veu crítica per denunciar aquest II Reich, també anomenat Tristpartit? Ja només sobreviu RAC-1. Haurem de dipositar les nostres darreres esperances en el Conde de Godó? Anem ben servits, doncs! Què tal, senyors d’Esquerra, seguim “Construint Estat”… Espanyol? Si Macià, Companys, Irla i Tarradellas aixequessin el cap…
Inútils a la política? Si, però amb matisos.
Publicat per: El canari visionari el: 15 Novembre 2009
[ eng. Useless in politics? Yes, but with nuances. ] [ esp. Inútiles en la política? Si, pero con matices. ] [ fr. Inutile dans la politique? Oui, mais avec des nuances. ] [ deu. Useless in der Politik? Ja, aber mit Nuancen. ] [ it. Inutile in politica? Sì, ma con sfumature. ] [ ch. 在政治上没有用呢？是的，但有细微差别。 ] [ rus. Бесполезно в политике? Да, но с нюансами. ] [ ar. عديمة الجدوى في السياسة؟ نعم ، ولكن مع اختلافات طفيفة ]
A la política hi arriben moltes persones que no serien bons professionals enlloc més. Es pot evitar? No. Sempre hi haurà personatges de tota mena, a la vinya del Senyor. Però seguint el fil del meu darrer article, si no podem evitar-ho, hauríem d’aconseguir que la ciutadania pogués escrutar fins al darrer detall de la vida dels “nostres” inútils. Conèixer-los a fons, vaja.
Recordeu quan es va crear el primer tripartit? Una de les promeses que es van fer va ser que no hi hauria tants assessors personals ni càrrecs de lliure designació, com en l’administració convergent, que havia governat durant 23 anys. No va transcórrer ni un any, i els càrrecs nomenats a dit ja superaven de llarg els del darrer mandat de Convergència. Haver d’alimentar 3 boques famolenques (el tripartit), obligava a donar de menjar a molta més gent. I el DOGC cremava, amb nomenaments a dojo.
L’estat del benestar “nostrat” ha de permetre que els llepes, els addictes a l’adulació, els conserges, cambrers i repartidors amb ambicions polítiques, puguin usar el cèlebre “ascensor social” que van descobrir els savis, malgrat que no acreditin cap mèrit ni actitud que ho justifiqui. Però aquesta tolerància amb els polítics incapaços ha de tenir un límit. I aquesta limitació no és cap altra que la d’exhibir-ne la seva baixesa intel·lectual i moral davant de tothom. Com es fa això? És molt senzill.
Cal prohibir els nomenaments de càrrecs a través del DOGC, sense cap altre mena de control que el de donar-ne publicitat. Hauria de ser obligatori que qualsevol persona proposada per a un càrrec de designació directa -inclosos consellers- se sotmeti a un escrupolós escrutini, a través de la comissió parlamentària corresponent, davant dels diputats. Aquest escrutini hauria de consistir, bàsicament, en una explicació oral del candidat sobre el seu historial professional, sobre les seves aptituds pel càrrec proposat, sobre el coneixement de les matèries que haurà de tractar i, com no, sobre les relacions polítiques, professionals i personals, amb la política, alhora que sobre el seu patrimoni. I aquesta exposició pública l’hauria de fer l’ínclit en solitari, sense cap mena de suport informatiu (dossier, memoràndum, o similar) de cap mena. I ser pública i publicada.
Seria nomenat sempre i quan superés el tràmit del nomenament amb l’aprovació d’un 75% de la comissió. En segona instància, amb una aprovació del 66%. I en tercera instància, sempre i quan aconseguís l’aval de la meitat més un (51%). S’evitaria d’aquesta forma que els inútils aconseguissin saquejar l’erari públic? No, però si en una gran mesura.
Està demostrat que cap partit polític, institució o grup organitzat s’atreveix a enaltir personatges sense cap mena de personalitat, criteri o vàlua… excepte que ho puguin fer d’amagatotis i sense donar-ne explicacions. Perquè els ciutadans hauríem de permetre que els partits polítics nomenin a qui vulguin, per ocupar càrrecs de responsabilitat, sense donar-ne explicacions? Reitero, doncs, que en política no haurien de permetre res que els partits i els professionals de la política no poguessin explicar públicament.
Res que no es pugui explicar!
Publicat per: El canari visionari el: 9 Novembre 2009
- In: Blogs| Catalunya| Economia| Espanya| Món| Personatge| Política| Societat civil| Televisió
- 1 Comentari
[ eng. Nothing that can not be explained!] [ esp. Nada que no se pueda explicar! ] [ fr. Rien de ce qui ne peut s'expliquer! ] [ deu. Nichts, was nicht erklärt werden können! ] [ it. Nulla che non può essere spiegata! ] [ ch. 没有什么不能解释！ ] [ rus. Ничто не может быть объяснено! ] [ ar. هذا شيء لا يمكن تفسيره! ]
Molt bé! Ara tots ja sabem que la Senyora Presidenta, o sia la dona del President Montilla, té un fotimer de càrrecs. Els periodistes amb seu al carrer Nicaragua ja ens han “filtrat” que el seu amo -en SeràGossaa- vol que sàpiguem que en Felip Puig en tenia 41. Tranquil, Rottweiler, que ja n’hem estat informats. I t’estem molt agraïts per la cura amb la que tractes la informació aliena. Que trist, però, que se t’escapés la informació que tenies més a prop. Si, xicot, si, aquella que parlava sobre les malifetes del teu amic Bartolo.
Em recull el Panfletórico de Catalunya
Les explicacions que pugui donar en Felip Puig, en qualsevol cas, farien referència a una qüestió de 8 anys enrere. Si les ha de donar, que les doni. Però, SeràGossa, si per una qüestió de fa 8 anys et sents legitimat per ser exigent amb Convergència, més legitimat et deus sentir per exigir explicacions a la dona del teu “jefe”, no? Com que encara crec en la teva honradesa, espero llevar-me demà i llegir, en portada de qualsevol òrgan dels teus (digues-li El Panfletorico de Cataluña/nya) la petició d’aclariment a la Hillary Clinton llobregatina. Hi confio plenament, eh, no em decebis!
A mi, francament, me la porta fluixa si la senyora Hernández té 14 càrrecs, 25, 50, 100 o 2 càrrecs. El que voldria saber, això si, és quants diners ha cobrat aquesta senyora per tots els càrrecs de què gaudeix. I posats a demanar, que és gratis, voldria que els ciutadans poguéssim saber, amb exactitud, a les reunions a les que ha assistit, els acords en què ha participat, i els companys de viatge amb qui ha compartit una feinada tant estressant. Amb tantes tasques a sobre, la seva salut podria afeblir-se, i no m’agradaria que la dona del president patís cap malaltia que li impedís participar amb empenta en la construcció d’aquest “estem fent estat propi” que tant proclamen els seus socis republicans.
Parelleta, que no cal la polícia per fer-vos parlar. Si voleu, podeu!
Veus malintencionades han fet córrer que cobra molt. No és el que em preocupa més. Si no és així, i ho suposo, el dubte que no em deixa dormir és el de saber per què no surt ella mateixa a explicar la seva situació. Una bona explicació, en persona, permetria aclarir dubtes i desemboirar el tema. Si en Felip Puig ha embrutat la seva reputació, per què no surt ella a rebatre-ho, amb fets i dades sobre la taula? Cal que els sicaris la protegeixin? De què?
Senyors de Convergència i Unió, senyors del PSOE-Catalunyès, deixin de tirar-se pedres els uns contra els altres, i si realment volen fer net (regeneració, en diuen), aixequin les estores dels seus partits, i expliqui’ns, obertament i sense por, a quines institucions, consorcis, consells, i empreses públiques tenen gent representada. I com que ens creiem els seus desitjos de transparència, ja posats a fer, detalli’ns qualsevol remuneració que hagin percebut i en funció de què les han cobrat. Fer això que humilment els demano no els suposa cap tortuós tràmit parlamentari ni cap modificació de llei vigent. Convertim les seves proclames en fets? No voldria pensar que tenen res a amagar. Al cap i a la fi, vostès són a la política per servir als ciutadans, i no crec que mai els hagi passat pel cap l’estranya idea de violar aquell principi que diu que “en política no s’hauria de fer res que no es pogués explicar”. Estem d’acord, oi?
Alí-Montilla-Babà i els 40 alcaldes!
Publicat per: El canari visionari el: 7 Novembre 2009
[ eng. Ali-Baba and the 40-Montilla mayors! ] [ esp. Alí-Montilla-Babá y los 40 alcaldes! ] [ fr. Ali-Baba et les 40 maires Montilla! ] [ deu. Ali-Baba und die 40-Montilla Bürgermeister! ] [ it. Ali-Baba e il 40 sindaci Montilla! ] [ ch. 阿里，阿里巴巴与40蒙蒂利亚市长！ ] [ rus. Али-Баба и 40-Монтилья мэры! ] [ ar. علي بابا و40 - مونتيلا العمد! ]
Quan tot just s’han començat a destapar els escàndols dels nostres polítics, els nostres representants han agafat la bandera de la regeneració democràtica. Ara tot són presses per presentar-se com els defensors d’una “reforma”, de la que tothom se n’omple la boca, però que ningú explica com hauria de ser. Tothom no, és clar. Reagrupament Independentista ja fa temps que en parla i que presenta propostes per a dur-la a terme.
El repte d’explicar-se i d’actuar, no obstant, no li correspon a Reagrupament. El tenen aquells partits que, de tant en tant, surten esquitxats per casos de corrupció. Els correspon a ells demostrar que n’han pres nota. I són ells els qui tenen els instruments per limitar-ne els casos o dificultar-ne la pràctica, per què ningú amb dos dits de front pot creure’s que la corrupció desapareixerà del tot. La corrupció és humana, i tret que algú demostri que els nostres polítics no són d’aquest món, tots poden caure en la temptació.
Alí-Montilla-Babà i els 40 alcaldes. Tot un clàssic!
El que no té cap lògica és que els partits majoritaris al nostre país es dediquin a participar d’aquesta cerimònia de la confusió que són els actes d’exhaltació de la bondat de la política. La política és bona si els que la practiquen són bons. Fer actes com els d’avui del PSC, per dir-se a si mateixos que no han de robar, que han de ser honestos, i per recordar-se que la política és un servei temporal, no professional, em fa venir al cap les imatges d’aquell heroi de la nostra infantesa, Alí-Babà que també tenia molts amics -si no recordo malament eren 40-, i que tenien una professió dubtosa (alcaldes, potser?).
Senyor José Montilla, si vol fer creïbles les disculpes pel cas de Santa Coloma, expliqui’ns per què el senyor Luís García (Luigi) trobava obertes totes les portes dels ajuntaments socialistes metropolitans… quan havia estat expulsat del PSC? Poc Honorable Montilla, qui ens assegura que els ara imputats del PSC no es trobin les portes obertes als “seus” califats metropolitans, quan surtin de la presó?
L’honradesa, President, es demostra dia a dia, no combatent-la de paraula, a la porta de la cova d’Alí-Babà.
Se m’en refot com serà la Catalunya independent!
Publicat per: El canari visionari el: 26 Octubre 2009
[ eng. Catalonia will not care as independent! ] [ esp. Me importa una mierda como será la Cataluña independiente!] [ fr. Catalogne ne feront pas attention comme indépendant! ] [ deu. Katalonien wird nicht die Fürsorge, die unabhängig! ] [ it. Catalogna non si cura, come indipendente! ] [ ch. 加泰罗尼亚也不会理会，独立！ ] [ rus. Каталония не будет заботиться как независимая! ] [ ar. كاتالونيا لن الرعاية ومستقلة! ]
Hi ha una qüestió de l’independentisme que no m’acaba de convèncer. I la diré sense cap mena de por, per què la meva militància a Reagrupament no m’obliga a ser un xaiet dòcil sense criteri. Som-hi!
I què, si n'hi ha?
Jo vull la independència del meu país per una raó ben simple: per què vull que el dia a dia de la meva nació el decidim els catalans. En resum, que me la porta fluixa si la Catalunya independent serà més o menys pròspera que ara. Tant m’és que les polítiques que fem quan siguem un estat siguin de dretes o d’esquerres, lliberals o progressistes-conservadores, que els peatges existeixin o no, que la nostra funció pública sigui eficient o sigui com l’actual, que tinguem una sola llengua oficial o dues o tres, o les que calgui. Tant m’és que tinguem un sistema sanitari públic com l’actual, o que el sistema de pensions sigui similar a l’espanyol o basat preferentment en plans de pensions privats. I m’és ben bé igual per què per sobre de totes aquestes qüestions n’hi ha una que per a mi és més transcendent: que totes aquestes decisions puguin ser preses pels ciutadans de Catalunya, lliurement.
De veïns!
A mi això de lligar l’independentisme amb la millora de les condicions socials només em sembla un bon “espot” electoral per enganxar la gent que encara tingui recels sobre la independència, però res més. Qui es creu que els primers anys de la independència la situació seria millor que ara? Ningú, amb dos dits de front. A la llarga el que aconseguiríem seria “disposar” dels nostres recursos, que ja és prou. Però això no és garantia, en absolut, que fòssim capaços de fer-ho bé. L’únic que et garanteix la independència és que la responsabilitat de prendre decisions sobre els ciutadans no podria ser emmascarada amb factors aliens.
Van deixar de ser nordamericans, quan el crack del 29?
I a això em referia al principi de la nota. Lligar independència amb benestar és una bestiesa, en si mateix, per què si no es produeix aquest benestar… què fem? Renunciem a la independència. La independència la vol, qui la vol, per exercir-la amb totes les conseqüències. Coneixeu el cas d’algun italià del sud, d’algun alemany després de la desfeta de la segona guerra mundial, d’algun nordamericà que després del crack del 29… decidissin deixar de ser italians, alemanys o nordamericans? Els espanyols s’han passat un munt d’anys visquent sense democràcia, en situacions econòmiques lamentables, i coneixeu algun espanyol que hagi renunciat a la seva nació per aquests motius?
I si fes falta, amb aquests!
Per què doncs els catalans hauríem de ser els primers a lligar llibertat nacional amb benestar social? L’únic que realment em fa dubtar que la independència ens reportés beneficies a llarg termini, és que quan hem tingut ocasió “d’imaginar-nos” un país pel futur (aquest invent de l’autonomia), només hem estat capaços de fer-ne una mala còpia del model espanyol. Aquí si que hi tenim un dèficit a corregir, amb urgència, per què alliberar-nos d’Espanya per ser-ne una mala còpia… val la pena? Algú diria que no. Jo afirmo que si, però tant de bó poguem evitar-ho.
Martin Luther King era català!
Publicat per: El canari visionari el: 23 Octubre 2009
- In: Món
- 2 Comentaris
[ eng. I have a dream ] [ esp. Tengo un sueño / I have a dream ] [ fr. J'ai fait un rêve / I have a dream / I have a dream ] [ deu. Ich habe einen Traum / I have a dream ] [ it. Jo tinc un somni / I have a dream ] [ ch. 我有一个梦想 / I have a dream ] [ rus. У меня есть мечта / I have a dream ] [ ar. لدي حلم / I have a dream ]
Quan Òmnium va anunciar la convocatòria d’una gran manifestació, inicialment m’hi vaig oposar. Al cap d’uns dies vaig reflexionar, i vaig arribar a una conclusió totalment diferent a la que havia pres en calent, només sentir en Jordi Porta anunciar-la. Sabeu perquè vaig canviar? Per què em vaig veure a mi mateix llegint un discurs que havia escrit per a la ocasió. Al cap d’uns quants mesos, i després d’haver-m’ho treballat molt, he aconseguit acabar el manifest. Es diu “Tinc un somni”, i diu el següent:
Era català
Fa 3 segles, un poble, sota la simbòlica ombra on ens trobem, va perdre la seva llibertat. Aquest transcendental fet va arribar com una gran desolació per a milers de catalans i catalanes, que havien estat cremats en les flames d’una injustícia anihiladora. Va arribar com un alba maleïda per iniciar la llarga nit de la seva captivitat.
Però tres cents anys després, els catalans encara no són lliures. Tres cents anys després, la vida dels catalans segueix encara tristament tenallada pels grillons de l’opressió i per les cadenes de la discriminació. Tres cents anys després, els catalans viuen en una illa solitària de pobresa enmig d’un vast oceà de prosperitat material. Tres cents anys després, els catalans encara segueixen llanguint en els racons de la societat espanyola i se senten com exiliats a la seva pròpia terra. Així que hem vingut avui aquí a mostrar unes condicions vergonyoses.
Hem vingut a la capital de la nostra nació d’alguna manera per cobrar un xec. Quan els arquitectes del nostre estat opressor van escriure les magnificents paraules de la seva Constitució i de les seves lleis, estaven signant un pagaré del qual tot espanyol havia de ser hereu. Aquest pagaré era una promesa de que a tots els espanyols -sí, als catalans i també als espanyols- se’ls garantirien els drets inalienables a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.
Avui és obvi que Espanya ha defraudat en aquest pagaré pel que fa als seus ciutadans i ciutadanes catalans. En comptes de complir amb aquesta sagrada obligació, Espanya ha donat als catalans un xec dolent, un xec que ha estat retornat marcat amb un clamorós “sense fons”.
Però ens neguem a creure que el banc de la justícia està en fallida. Ens neguem a creure que no hi ha fons suficients en les grans arques bancàries de les oportunitats d’aquesta nació. Així que hem vingut a cobrar aquest xec, un xec que ens doni mitjançant el reclam les riqueses de la llibertat i la seguretat de la justícia. També hem vingut a aquest sant lloc per recordar a Espanya la intensa urgència d’aquest moment. No és temps de donar-se al luxe de refrescar o de prendre el tranquil·litzant del gradualisme. Ara és temps de fer que les promeses de democràcia siguin reals. Ara és temps de pujar des del fosc i desolat vall de l’opressió a l’assolellat sender de la plenitud nacional. Ara és temps d’alçar a la nostra nació des de les arenes movedisses de l’opressió nacional a la sòlida roca de la fraternitat de nacions lliures. Ara és temps de fer que la justícia sigui una realitat per a tots els pobles de Déu.
Seria desastrós per a l’Estat passar per alt la urgència del moment i subestimar la determinació dels catalans. Aquest asfixiant estiu del legítim descontentament dels catalans no passarà fins que hi hagi un estimulant tardor de llibertat i igualtat. Mil set cents catorze no és un fi, sinó un començament. Els qui esperaven que els catalans necessitaven deixar anar vapor i que ara estaran contents, tindran un brusc despertar si l’Estat torna a la seva activitat com si res no hagués passat. No hi haurà descans ni tranquil·litat a Espanya fins que els catalans tinguin garantits els seus drets com a ciutadanes i ciutadans lliures. Els remolins de revolta continuaran sacsejant els fonaments de la vostra nació fins que neixi el dia brillant de la nostra llibertat nacional.
Però hi ha una cosa que he de dir al meu poble, que està en el calorós llindar que porta a l’interior del palau de justícia. En el procés d’aconseguir el nostre legítim lloc, no hem de ser culpables d’accions equivocades. No busquem satisfer la nostra set de llibertat bevent de la copa de l’aferrissament i de l’odi. Hem de conduir sempre la nostra lluita en l’elevat nivell de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra fecunda protesta degeneri en violència física. Una i altra vegada hem de pujar a les majestuoses altures, on es fa front a la força física amb la força espiritual. La meravellosa nova militància que ha envoltat el moviment d’alliberament català no ha de portar a desconfiar de tot els espanyols, ja que molts dels nostres germans d’origen peninsular, com la seva presència avui aquí evidència, han arribat a ser conscients que el seu destí està lligat a la nostre destinació final. Han arribat a adonar-se que la seva llibertat està indestriablement lligada a la nostra llibertat. No podem caminar sols.
I mentre caminem, hem de fer la solemne promesa que sempre caminarem cap endavant. No podem tornar enrere. “Quan estareu satisfets?” No podem estar satisfets mentre els catalans siguin víctimes dels abominables designis dels poderosos i de la brutalitat de la policia. No podem estar satisfets mentre els nostres cossos, carregats amb la fatiga del viatge, no puguin aconseguir allotjament en vivendes dignes, ni autopistes lliures de peatge. No podem estar satisfets mentre la mobilitat bàsica dels catalans sigui segrestada i bescanviadaen un aeroport més petit per un altre de més ampli. No podem estar satisfets mentre els nostres fills siguin desposseïts de la seva personalitat i privats de la seva llengua per rètols que encara recorden “en castellano, por favor”. No podem estar satisfets mentre un català del Prat de Llobregat no pugui votar per la independència i un català emprenyat cregui que no té res per què votar. No, no, no estem satisfets i no estarem satisfets fins que la justícia corri com les aigües i la rectitud com un impetuós torrent.
No sóc inconscient de que alguns de vosaltres i vosaltres heu vingut aquí després de grans processos i tribulacions. Alguns de vosaltres i vosaltres heu sortit recentment de les vostres estretes cel·les de presons anomenades partits. Alguns de vosaltres heu vingut de zones on la vostra recerca de la llibertat us va deixar colpejats per les tempestes de la persecució i trontollant pels vents de la brutalitat de la policia. Heu estat els veterans del sofriment fecund. Continueu treballant amb la fe que el sofriment immerescut és redempció.
Torneu a Arenys, torneu a Manresa, torneu a Girona, torneu a Alpicat, torneu a Valls, torneu als suburbis de l’Hospitalet i als guetos de La Font de la Pòlvora, sabent que d’una manera o altra aquesta situació pot i serà canviada.
No ens enfonsem a la vall de la desesperació. Tot i així, encara que veiem davant les dificultats d’avui i demà, amics meus, us dic avui: encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en l’imaginari català
Tinc un somni: que un dia aquesta nació es posarà en peu i realitzarà el veritable significat del seu credo: “Sostenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes han estat creats iguals, per a èsser lliures”.
Tinc un somni: que un dia sobre els turons del Priorat els fills dels que van ser esclaus i els fills dels que van col·laborar a seguir sent esclaus seran capaços de seure junts en la taula de la fraternitat.
Tinc un somni: que un dia fins i tot el País Valencià, un país sufocant per la calor de la injustícia, sufocant per la calor de l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.
Tinc un somni: que el meu fill viurà un dia en una nació en la qual no serà jutjat ni malvist per ser català ni per parlar en la llengua dels pares, sinó que serà valorat per la seva reputació.
Tinc un somni avui.
Tinc un somni: que un dia allà al Baix Llobregat, amb els seus espanyolistes despietats, amb el seu cacic que té els llavis degotant amb les paraules igualtat i solidaritat, que un dia, just allà al Baix Llobregat nens catalans i nenes catalanes podran donar-se la mà amb nens i nenes que no volen ser-ne, com germanes i germans.
Tinc un somni avui.
Tinc un somni: que un dia tot vall serà alçada i tot turó i muntanya serà baixada, els llocs escarpats es faran plans i els llocs tortuosos es redreçaran i la glòria de la Pàtria es mostrarà i tota la carn, agermanada, ho veurà.
Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb la que jo torno als Països Catalans. Amb aquesta fe serem capaços de tallar, de la muntanya de desesperació, una pedra d’esperança. Amb aquesta fe serem capaços de transformar les grinyolants dissonàncies de la nostra nació i transformar-les en una bonica simfonia de fraternitat. Amb aquesta fe serem capaços de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d’anar a la presó junts, de posar-nos de peu junts per la llibertat, sabent que un dia serem lliures.
Aquest serà el dia, aquest serà el dia en què tots els fills de Déu podran cantar amb un nou significat “Terra meva, és a tu, dolça terra de llibertat, a tu et canto. Terra on el meu pare ha mort, terra de l’orgull del pelegrí, des de cada vessant que soni la llibertat “.
I si Catalunya pot ser una gran nació, hem de fer que arribi a fer-se realitat. Així, doncs, que ressoni la llibertat des dels prodigioses cims del Canigó. Que ressoni la llibertat des de les enormes muntanyes del Ripollès. Que resssoni la llibertat des dels elevats pics del Pedraforca. Que ressoni la llibertat des dels cingles cobertes de neu d’Andorra. Que ressoni la llibertat des de les corbes vessants de La Ribera d’Ebre.
Però no només això; que ressoni la llibertat des de la Muntanya de Pedra de Barcelona. Que ressoni la llibertat des de la Muntanya Màgica de Montserrat. Que ressoni la llibertat des de cada turó dels dos Vallesos, des de cada vessant.
I quan això passi i quan permetem que la llibertat ressoni, quan la deixem resonar des de cada poble i des de cada ciutat, des de cada comarca i vegueria, podrem accelerar l’arribada d’aquell dia en què tots els fills de la Pàtria, homes nascuts a Catalunya i homes vinguts d’altres terres, jueus i gentils, laics i catòlics, seran capaços d’ajuntar les mans i cantar amb les paraules d’un vell espiritual negre: “Per fi lliures! ¡Per fi lliures! Gràcies a Carretero Totpoderós, som per fi lliures! “
M’ho he currat, eh! Per cert, i per si no us n’havieu adonat… el discurs original és del Reverend Martin Luther King. Jo no sóc capaç d’escriure un discurs tant vibrant, emocionant i trascendent com el que fèu ell, l’any 1963, a Washington. Jo, modestament, només aspiro a fer-ne una “manipulació” sense mala intenció. Espero haver-ho aconseguit.
La nova mentida d’en Puigcercós!
Publicat per: El canari visionari el: 18 Octubre 2009
[ eng. The new lie in Puigcercós! ] [ esp. La nueva mentira de Puigcercós! ] [ fr. Le nouveau mensonge dans Puigcercós! ] [ deu. Die neuen liegen in Puigcercós! ] [ it. La nuova menzogna in Puigcercós! ] [ ch. 在Puigcercós新的谎言！ ] [ rus. Новые лежат в Puigcercós! ] [ ar. كذبة جديدة في Puigcercós! ]
Consell Nacional d'Esquerra?
Ahir es va ratificar, a la búlgara, el nomenament d’en Joan Puigcercós (àlies Putxinel·li Gros) com a candidat d’Esquerra (abans ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I per celebrar el nomenament, avui han pujat fins al cim del Puigmal -la muntanya més alta del Ripollés-, ell, la família, i uns quants “amics”. Desconec si en la travessa muntanya amunt han aprofitat per pensar amb nous informes, però segur que els magnífics paratges els n’hauran donat alguna que altra idea.
Monti i Putxi, practictant l'independentisme de saló
Al fer el cim, el candidat ha proclamat el que serà el seu logo de campanya: “El dret a decidir”. Segons informa el confidencial El debat, també ha afirmat que ‘Tothom pot fer el Puigmal si s’ho proposa. Aquest país pot ser independent si ens ho proposem’. Tot molt bonic, i més si tenim en compte que en Puigcercós va ser l’autor material i intel·lectual dels dos tripartits. Si no tinguèssim en compte cap de les malvestats què aquest senyor ha estimulat, quan no promogut, podríem arribar a pensar que Esquerra no té intenció de fer un nou tripartit. I creure’ns que la possibilitat d’un pacte polític en clau nacional és possible i viable. Val la pena creure’l? Jo només he hagut d’escoltar l’informatiu de RAC-1 de les 9 de la nit, per adonar-me que aquest patètic mag de l’independentisme de saló ens vol tornar a enredar. Per què? Doncs per què en les declaracions que he escoltat, al final la frase ha canviat completament. Ha dit textualment: “Tothom pot fer el Puigmal, però ningú ha de quedar-se enrera”
T'ho dono tot, però no em siguis lerrouxista!
Ja hi som. Ja tornem a ser al mateix lloc que fa 6 anys. Quan els militants d’Esquerra havien de donar suport al primer tripartit (molts dels quals ara estan a Reagrupament), no sabien prou com justificar-ho, i se’ls va òcorrer parlar de la “concòrdia civil”. Sabeu què volien dir? Que pactant amb el PSC evitaven que aquest partit es convertís al lerrouxisme, si tornaven a quedar-se sense poder queixalar la única institució que se’ls escapava. És curiós que al cap de 6 anys, i per la porta del darrera, el gran farsant torni a usar el mateix argument. Com que no tothom voldrà pujar al Puigmal, millor no fer aventurismes inútils, i esperar temps millors. Que n’ets de burro, nano!
Putxi, ell t'ho explicarà.
Noi, amb aquests pensaments no arribaràs massa més lluny que a dirigir una organització de pòtols, destinada a ser escorxada electoralment a la mínima que els ciutadans puguin votar. Per si no te n’havies assabentat encara, algú t’hauria de dir que cap procés d’alliberament ha estat fàcil, ni molt menys unànime. Per això existeixen els referèndums, i les majories. I per celebrar un referèndum només et cal tenir una majoria suficient al Parlament. No cal que els teus amics espanyols estiguin “por la labor”, sinó que els nacionalistes siguem majoria. Cal una majoria simple. 50 més 1, per si no ho havies entès.
La propera, a l'Everest. I no tornis!
Si ni pujant al Puigmal ets capaç de treure’t la síndrome d’Estocolm respecte al PSOE-C, anem ben servits. I per cert, si el Dret a Decidir serà tant important la propera legislatura, com justifiques que durant el proper any no ho sigui? Pugicercós, si t’has permes durant més d’un quinqueni vendre’t el dret de Catalunya a ser lliure, perquè ens hauríem de creure que d’aquí un any seràs un patriota com cal? El proper cop, Puigcercós, intentar escalar l’Everest, i de passada, intenta alliberar el Tibet. Els tibetans ho lamentaran. Nosaltres també, però estarem més a prop de la llibertat perquè quanta menys Esquerra hi hagi, més llibertat nacional hi haurà. Els fets ho demostren. Els fets, no les paraules. Te’n recordes?
Tolerem la corrupció.. i què?
Publicat per: El canari visionari el: 12 Octubre 2009
[ eng. I'm corrupt, and what happens? ] [ esp. Soy corruptor, ¿y que pasa? ] [ fr. Je suis corrompu, et ce qui arrive? ] [ deu. Ich bin korrupt, und was passiert? ] [ it. Sono corrotti, e cosa succede? ] [ ch. 我是腐败的，而结果呢？ ] [ rus. Я коррумпированы, и что происходит? ] [ ar. أنا الفاسدة ، وماذا سيحدث؟ ]
Però si no hi ha delicte!
No m’interessa gens saber quin càrrec del tripi ho va dir. Em sembla que era el Conseller d’Economia. I he de reconèixer-li que tenia raó. Va sentenciar que, des que ells són al govern, hi ha més transparència sobre les subvencions i els informes. És cert, i els felicito per haver-ho fet possible. El que lamentablement ha succeït és que l’increment de la transparència ha anat paral·lel a un increment gradual de la impunitat.
Ara sabem amb bastanta exactitud en què es gasten els nostres calés els governants, alhora que hem descobert que tant els fa que sàpiguem en què se’ls malgasten i amb el despostisme amb què ho fan. I arribats en aquest punt, ja no sóc capaç de dir quina de les dues fòrmules em fa sentir menys idiota: creure que m’enganyen però no saber-ho, o bé que em diguin a la cara que ho fan, i que a més se’ls en refot el que pensem.
Hòstia, mira que n'hem fet d'informes, eh!
L’assumpte dels informes no té transcendència penal, segons el catalaníssim Antoni Castells (darrer cadàver del difunt PSC). Un gran consell per a la ciutadania, si senyor. Malgastar calé públic per regalar-lo als amics no és delicte. Això doncs, Conseller, els diem als ciutadans que fotre mà a la caixa pública no suposa cap problema ni pel beneficiat ni pel que malgasta diners que no són seus.
Cal dir molt clar, d’una vegada per totes, que mentre la decisió sobre la responsabilitat dels polítics depengui d’ells mateixos, de les seves majories o minories tant al Parlament com a les comissions o òrgans de control diversos, els uns s’acabaran tapant les vergonyes dels altres, en previsió de poder robar demà el que els altres van robar ahir.
Jujtant polítics? No!
Volem o no que hi hagi control de la cosa pública? Caldrà pensar noves formes de control que passin, forçosament, per treure a la burocràcia políticoadministrativa la prerrogativa que tenen actualment de jutjar-se a si mateixos. En resum, que s’ha d’acabar això que siguin jutge i part a l’hora. Si jo robés 1 milió d’euros, el “poble” permetria que em jutgessin els meus pares? A ningú li passaria pel cap que això fos possible, oi, doncs per què els ho hem de permetre als polítics i als funcionaris?
Tot i no tenir els coneixements suficients, això no m’impedeix de plantejar possibles solucions. El poble ha de jutjar els seus representants. A partir d’una autorització política prèvia, en què 2 grups del Parlament o bé un 40% de parlamentaris ho sol·licitessin, polítics i funcionaris haurien de ser jutjats per un Jurat Popular, que tingués plenes atribucions per imposar qualsevol sanció o penalització que considerés adequada per la falta o malversació comesa. I això implicaria fer canvis legislatius per tal que els informes i les subvencions anessin signades, justificades, argumentades i autoritzades per algun responsable, que en seria el responsable final.
Agafeu els calés, i correu!
A quin funcionari públic hauria de fer por ser jutjat per un Jurat popular? Els qui roben, atraquen, violen, assassinen, malversen poden ser jutjats pel poble, però els representants del poble, no? Cal acabar d’una vegada per totes amb la impunitat que envolta polítics i funcionaris, i que conforma una entesa vital entre ells en contra dels qui diuen representar. Acaba sent allò de les dictadures, preferentment comunistes, però no exclusivament: “Tot pel poble i per al poble, però sense el poble”.
I per cert, Conseller, potser els qui encomanaven els informes i els qui els fèien, no han comès cap delicte penal, però haurien de retornar els diners, no? Al senyor Fèlix Millet li exigeixen que retorni la Medalla d’Or de la Generalitat, però als petits “xoricets” poden quedar-se’ls? Parlant clar i català, ni en Millet la retornarà, ni vostès faran res per que els seus “lladregots” retornin el que han afanat. Això el converteix, a vostè i al seu govern, en còmplices. Un paper ben galdós el seu, Conseller de la Trista Figura.
Bin Laden, l’espia del Barça al Palau!
Publicat per: El canari visionari el: 27 Setembre 2009
[ eng. Bin Laden, guilty of Palau and spy club? ] [ esp. Bin Laden, ¿culpable del Palau y espía del Barça? ] [ fr. Bin Laden, coupable de Palau et le club d'espionnage? ] [ deu. Bin Laden, schuldig von Palau und Spion Club? ] [ it. Bin Laden, colpevole di Palau e club spia? ] [ ch. 本拉丹，帕劳和俱乐部间谍罪？ ] [ rus. Бен Ладен, виновных Палау и шпиона клуб? ] [ ar. بن لادن ، بتهمة التجسس بالاو والنادي؟! ]
Barça? Ara m'hi poso.
Arrel del tema dels “espies” del Barça, ha tornat a ressorgir la bestiesa aquesta, constant a casa nostra, de veure conspiracions a tot arreu i a tot hora. Ara resulta que tot es limita a que determinades “forces ocultes” li tenen ganes al President del Barça. Ja n’hi ha prou de fer aquests paperots, senyor Laporta. Tots sabem de sobres que hi ha un munt de gent que li té ganes. Gent que no li perdona, ni li perdonarà mai, el seu compromís amb la llibertat del nostre poble. I gent que no accepten, ni acceptaran mai, que vostè no formava part d’aquesta mena de “lobi mafiós” que es reparteix el país, mentre s’embolica amb la nostra bandera. I també sabem que El Periódico de PSCatalunya es deu al seu amo, ara i sempre. Però tot aquest “contuberni” de malvats no pot fer obviar que l’espionatge sobre els Vicepresidents del club ha existit.
Promoció d'El Periódico?
Deixem-nos d’orgues. Els malvats existeixen, però acceptem alhora que si els “malvats” poden fer mal és per què aquest existeix. El problema no és que es difongui la “maldat”, sinó que aquesta hi sigui. A mi no m’interessa el més mínim saber els motius que té El Periódico per difondre-ho. Els bastards només responen a interessos bastards. Ja s’ho faran amb la seva prostituida consciència de servidors “sociates”. El problema d’aquest país, amb els periodistes, és que encara ens els mirem com si fossin els de les pelis nordamericanes. Com si fossin herois. Una imatge, és clar, extreta més de les pel·lícules que de la realitat. Als EUA la llibertat de premsa és real i se la creuen. Allí si que és un poder “independent”. Aquí, ni de broma. En aquest país les notícies no surten publicades… excepte que interessin als “amics” polítics dels editors.
Diputació... merda de la bona!!
Aquest país és el de l’omertà, entre amics. Com al Palau de la Música, en què ara resulta que el PSC acusa CiU de fer els ulls grossos, mentre CiU diu que el PSC no hi va fer res, quan podien fer-ho. La Diputació calla com la puta que és, fent veure que no saben de què els parlen. Com si la merda no anés amb ells, ells que han fet del remenar merda una autèntica professió, en què excel·leixen sobre manera. Tots en són culpables, en el mateix grau. L’omertà de nou. Com que l’amic era dels “nostres”, i tot semblava que anava bé, doncs no cal inverstigar a fons res, no fos cas que prenguèssim mal tots plegats.
Dolent perfecte.
Senyor Laporta, senyors auditors del Palau, senyors polítics amb responsabilitat que només saben espolsar-se-la de sobre quan els cauen al damunt, no hi ha més conspiracions en aquest país que una olla plena de merda, que els sobreix per tot arreu. Si no els agrada que la merda els taqui, facin la seva feina correctament. Que no saben fer-la? No volen fer-la? Qui sap com aturar la corrupció o la degradació de la democràcia, i no ho fa, podent-ho fer, és tant culpable com el qui directament n’és autor material. Si no més. I vostès, complíces del delicte, deixin de clamar al cel allò que toleren a la terra.
Arenys existeix, però existeix el país?
Publicat per: El canari visionari el: 17 Setembre 2009
[ eng. Arens exists, but there is a country? ] [ esp. Arenys existe, ¿per existe el país? ] [ fr. Arens existe, mais il ya un pays? ] [ deu. Arena vorhanden, aber es ist ein Land? ] [ it. Arens esiste, ma c'è un paese? ] [ ch. 阿伦斯存在，但有一个国家？ ] [ rus. Аренс, существует, но есть такая страна? ] [ ar. أرينز موجودا ، لكن ليس هناك بلد؟ ]
Espanya, inventora de la roda?
Reconec que em diverteix tot aquest “serial” dels referèndums. Destapar les essències feixistes d’una Espanya que, de forma tant pedant, encara exhibeix pel món, com a model, una transició política feta a benefici dels assassins, té la seva gràcia. M’alegra comprovar que Espanya no té cap model “alternatiu” sobre el qual bastir la seva identitat. La seva existència es fonamenta en la imposició totalitària i en la prohibició de qualsevol diferència que els faci nosa. Franquisme i catolicisme a parts iguals, i milions de persones que no poden defensar res més que això, per molt que usin episodis puntuals i subterfugis per justificar-se moralment. Espanya no pot ser res més que la continuació dels Reis Catòlics, de l’expulsió dels moriscos i dels jueus, de l’inquisició, dels camps de concentració -del qual Wyler fou inventor, a Cuba- i del genocidi cultural i lingüístic. És trist, és clar, però quan se senten “atacats” només els queden aquests referents a on agafar-se. Què més els queda, històricament parlant? D’Espanya, com de mares, només n’hi ha una, per molt que milers de persones durant molts anys han intentat que no fos així, catalans o espanyols d’arrel. I els catalans, amb un referèndum de fireta els hem fet destapar el pot de les essències. Es pot ser més patètic? Em sembla que no.
Toxo, estoy a favor del referéndum!
Tot i les rialles que puguem fer davant dels continus ridículs espanyols, el que no hem d’oblidar és que el sobiranisme és més fort mediàticament que no pas socialment. I això no és així perquè ho digui jo, és clar. Ho és, simplement, per què els fets ho demostren. No cal que esmentem tot l’assumpte del clan dels Milleti al Palau de la Música per adonar-nos que, de moment, el catalanisme seriós amb prou feines té el Barça per poder lluir. Tot i la importància del club, és evident que si anem a buscar entitats socials influents que siguin de domini social i executiu nacionalista, no en trobarem cap més. Sindicats? CCOO i UGT continuen sent els sindicats majoritaris a Catalunya, seguits de la USO i de la CGT. Associacions de Veïns? No tinc constància que cap d’elles hagi estat capdavantera en cap de les propostes de referèndum que hi ha hagut fins ara. Empresaris? Foment i PIMEC no són precisament entitats que es puguin qualificar de massa patriòtiques, si entenem la pàtria com la catalana. Les entitats culturals de base malviuen a base de subvencions, sense les quals amb prou feines se’n sentiria a parlar. Prou feina tenen a sobreviure, com per dedicar-se a altres tasques. Les associacions de consumidors no cal ni plantejar-los que pensin i actuïn nacionalment, per què amb penes i treballs fan la seva feina, força malament, cal dir-ho.
Saura, Carod, Nadal i Montilla?
Tenim un govern que es proclama “catalanista”. Se’n declara, només, per què a la pràctica no n’exerceix. I jo em pregunto: per molts referèndums què fem… què ens queda després?
Hem caigut en l’error carodià i puigcercosista de creure que des del “govern” es construeix estat. Mentida. Des d’un govern “titella” com el nostre, només es fa província. Que ningú es pensi que el qualificatiu titella només afecta al tripartit. Amb Convergència no era, ni serà, massa diferent. Els resultats d’en Jordi Pujol van ser molt més fructífers que no pas els del govern actual, però l’Artur Mas -futur president- no tindrà massa marge més de millora, per què el sistema polític actual no els permet.
Aquí acabarem tots plegats!
L’objectiu més ambiciós, previ a la independència, que el sobiranisme seriós hauria de tenir marcat al front, amb foc si cal, seria el de tenir persones preparades i amb responsabilitats a la majoria d’organitzacions del nostre país. Persones que liderin les entitats no com una graciosa concessió a l’independentisme de moda, sinó com a fruit de tot un treball de base, i com a expressió d’unes sòlides bases sobiranistes. Tot el que no sigui tenir organitzacions fortes, representatives i liderades per i des del catalanisme, serà feblesa perpetua de la nostra lluita. Un, vint-i-cinc, o cinc cents referèndums no amagaran la nostra debilitat. Una societat civil forta no hauria d’anar sortejant el dia a dia amb “fireta” arenyenca. En tindria prou amb un sol plebiscit: el de la seva pròpia força.
El meu e-mail
Visitants
Translator
Gent que segueixo diàriament i que valoro molt especialment
elsesports.cat
- Abidal i Touré tenen la grip A i podrien haver-la encomanat a més jugadors abans d'afrontar una setmana crucial
- Bojan es perfila com el substitut d'Ibrahimovic per al partit contra l'Athletic a San Mamés
- Guti es perdrà el partit contra el Racing per una contusió muscular que el tindrà una setmana de baixa
- De la Peña es perdrà els partits davant el Getafe i l'Atlètic de Madrid per una lesió al tríceps de la cama dreta
Politi.cat
- S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.
Racó Català
- Atorguen el Premi President Companys als protagonistes del primer anunci proseleccions catalanes
- Andorra acceptaria incorporar-se a la UE si no ha de renunciar a la sobirania ni a la identitat
- La Fundació Ramon Llull treballa per incrementar la coproducció cultural dels Països Catalans
- El 'Catalunya Decideix al Facebook' reuneix prop de 40.000 vots en menys de dos dies
Flickr
|
SocialVibe