El canari visionari

[What lies behind reunification?] [Estúpidos al poder!!] [Ce qui se cache derrière la réunification?] [Was verbirgt sich hinter der Wiedervereinigung?] [背后统一？] [Что скрывается за воссоединение?] [ماذا يكمن وراء اعادة التوحيد؟]

Abans d’ahir vaig anar a la “constitució” de Reagrupament al barri barceloní de Les Corts. Si, si, aquest espai ciutadà de la capital del país, on el PP queda 2n a les eleccions europees, i just al darrera dels socialistes, i per davant dels convergents, en les eleccions municipals. Oi que costa de creure? Tant català que és el país, i que poc que n’és Barcelona, es lamenten molts catalans. Doncs que algú prengui nota, d’una vegada per totes, que si la capital la perdem, perdrem el país sencer. Us sona el cas de València i el País Valencià? Doncs au, que tothom segueixi criticant el poc “catalana” que és Barcelona, que els que la volem capital nacional, seguirem al peu del canó per defensar-ne la catalanitat. Què fàcil que és ser català on tothom se’n sent. En fi deixem aquest tema perquè podria tenir la temptació de posar noms a la deserció capitalina de molts catalans, i acabaríem malament.

L’acte fou al Centre Cívic Can Déu, aquest dimecres. El sorprenent, si més no per a mi, és que hi havia força persones, 29 exactament. Algú podrà pensar que són poques, però jo n’esperava moltes menys. I he de dir, per ser franc, que em va sorprendre veure el nivell del personal. M’havia imaginat una reunió de “frikis” de l’independentisme, d’aquells que fa tant de temps que els tens calats i memoritzats,  que en fuges només de veure’ls. Una gran majoria dels presents podien lluir currículums professionals remarcables (dentistes, enginyers, directius d’empresa, comerciants, publicitaris…), fet que em va situar en la franja dels “no qualificats” laborals, aquella part de la classe treballadora que en representem gairebé la totalitat, i que per desgràcia no pintem res. No per això em vaig sentir desplaçat, ans al contrari, vaig pensar que ja era hora de trobar entre els independentistes persones qualificades professionalment, i no vinculades al món de la menjadora pública (mestres, funcionaris, “assessors”, amics d’altres amics, etc). En resum, gent que han demostrat, i demostren en el quefer diari, la seva vàlua.

Que ningú interpreti això que dic com una demostració de classisme, atès que seria del gènere idiota que em llencés pedres contra la meva teulada. Em refereixo a que són gent preparada. I crec que al país li cal gent així. En el meu darrer comentari parlava de la nul·la preparació de molts dels nostres representants. Perquè no hauria d’alegrar-me que gent preparada estigui disposada a fer política, de nou. Perquè aquesta implicació recent, i en alguns casos per primera vegada, em va sobtar, tenint en compte que la majoria dels qui érem a la reunió passàvem dels 40 anys, tot i que també hi havia joves d’ara -dels que van d’una franja d’edat entre els 25 i els 35-. Dic d’ara, perquè abans la joventut, si més no en un partit, acabava als 28, 29 o màxim 30 anys. Amb l’envelliment de la població, fins i tot jo corro el risc de ser considerat jove, amb 43 anys a les meves espatlles.

No cal negar que tots els qui preteníem reagrupar-nos proveníem dels mateixos entorns i ambients. Érem gent que votem convençuts, que ho fem per Convergència, per Unió, o per Esquerra, i que sovint alternem entre aquests. Desgraciadament la “pluja fina” d’ERC no ha calat prou com per veure gent provinent del PSC o d’ICV en aquest tipus d’actes. Potser una mostra més del fracàs d’aquesta tàctica? El desànim era evident, i els retrets cap als polítics, constants. Si en Xirinacs hagués pogut cobrar “roialtis” pel llibre “La traïció dels líders”, el dimecres hagués pogut fer un vermut tranquil·lament amb els exemplars que hagués pogut vendre.

No parlaré massa del tema de les presentacions. Només diré que a mi, a títol personal, aquest tipus de cerimònies em recorden èpoques kumbaiàs, ja feliçment superades. Quin cony de tonteria és aquesta d’anar-se presentant tothom? El dia que demani l’ingrés a Alcohòlics Anònims ja ho faré. Hola, em dic Roger Malló i sóc “independentista” anònim. No fotem, tu, que ja som grandets.

Per resumir-ho una mica, que ja m’allargo, diré que es va fer una explicació sobre el que pretén ser Reagrupament. Tot i que se’ns va dir que encara no saben que acabarà sent, si una agrupació d’electors, un partit polític, o una penya “d’amics” de Jaume I, el que si que està clar és que Reagrupament serà present a les eleccions nacionals.  L’ideari del “moviment-partit-fundació-col·lectiu-club de fans-penya i organització sense govern(OSG)” és, això si, molt clar: moviment transversal, amb dos eixos bàsics: la independència nacional, i la regeneració política. En aquest darrer aspecte un dels “assistents” -evidentment ja força implicat en el projecte, i amb llarga trajectòria a ERC- va fer propostes molt interessants sobre el que hauria de ser la nova ‘organització (?): no hi hauria d’haver professionals, els mandats limitats a 2 de consecutius, els treballadors de l’entitat no podrien formar part dels òrgans de govern -importantíssim-, transparència total en l’ús i difusió de la informació, participació contínua dels membres en l’elaboració de propostes, i treball en xarxa.

De tot plegat, me’n van quedar unes sensacions contradictòries. Us ho detallo: el desenvolupament de la trobada no em va agradar. La sensació d’improvisació em va semblar fictícia, falsa. Vaig tenir la impressió, desagradable és clar, de formar part d’una certa escenificació teatral, en què l’acta final de l’obra ja havia estat escrit abans que els actors -nosaltres- ni sabéssim que la interpretaríem. Com si tota la trobada hagués d’acabar de la forma que s’havia previst, amb unes propostes d’actuació pels propers mesos, amb el “nomenament” d’un coordinador i amb la constitució “formal” de Reagrupament a Les Corts. Parlant clar i català, que tant era que els 28 que hi érem fóssim aquells, com uns altres 28. Hagués acabat igual. M’enteneu, oi?

Amb això no vull que ningú interpreti que estic molest amb Reagrupament. Ans al contrari, crec que si fan bé les coses tenen serioses possibilitats de sortir-se’n amb èxit. I jo continuaré sentint-me’n part, mentre m’hi senti proper, i m’hi deixin ser. Però tal i com ells mateixos van dir, prefereixen dissidents a gent submisa. Doncs aquí teniu un reagrupat convençut, a qui encara li sobren interrogants que volen ser aclarits. D’acord que no estigui clar, a hores d’ara, quina forma adoptarem per concórrer a les eleccions nacionals, però no vulgueu encolomar-me que ningú ho sap. Algú, o alguns, ho saben. D’acord que no sapiguem quin tipus d’organització i direcció prevaldrà, però no vulgueu engalipar-me perquè algú ho sap i ho té clar. D’acord que tots participarem en la redacció i confecció de l’ideari de Reagrupament, però segur que algú ja el té pensat i… decidit?

En resum, em va quedar l’agredolça impressió que tota la maquinària de Reagrupament ja està en marxa, tot i que es vulgui vendre que “tot està per fer i tot és possible” (frase ben estúpida que detesto profundament, perquè només aboca a la consciència diàfana i clara que s’està fracassant constantment). Joan Carretero, Rut Carandell, Jaume Fernàndez, teniu la meva plena confiança. Us l’heu guanyada a pols. Concreteu, això si, el més aviat possible el que porteu entre mans, perquè jo estic disposat a comprar, però no vull trobar-me comprant fum. Un futur partit independentista “lliberal”, que rebutgi els mètodes “comunistes” de tota l’esquerra totalitària catalana (ERC inclosa), serà per força acollidor. I jo hi participaré amb tota la capacitat que pugui. En un nou xiringuito indepe, i l’intent d’acollir “plataformes” fantasmes sembla indicar-ne una certa tendència, no m’hi trobareu. La gent seriosa del país, els qui ens prenem la política seriosament, volem trobar un espai “seriós” des del qual defensar, i aconseguir, el nostre objectiu principal: la llibertat del nostre poble.

Per acabar, aquest cop si que definitivament, dues últimes qüestions:

Tinc la impressió que en Joan Carretero es va precipitar marxant d’Esquerra. No en sé els motius exactes ni crec que els arribi a conèixer mai, però crec que les presses per tirar endavant Reagrupament no tenen cap explicació lògica. Cal presentar-se ja a aquestes eleccions, quan el 2014 sembla que es produirà una conjuntura més favorable als postuals que reivindica Reagrupament? I amb aquest logo?

Perquè em va fer la impressió que algú s’ha pensat que el Congrés (?) de Reagrupament serà com el d’Esquerra Republicana de l’any 1931, al barri de Sants. Que tot serà fer el Congrés, guanyar les eleccions, i proclamar la llibertat des del Parlament. Algú ho va dir, i com a somni em semblaria meravellós, però algú pot imaginar-se, en l’actualitat, un escenari com el de fa 78 anys? Ni puc imaginar-me’l ni tampoc el voldria convertir en realitat. Només d’evocar aquella època -amb les tensions socials del moment- i amb un entorn “nacional” més hostil ara que abans, només de pensar-hi m’agafen calfreds.

Hi ha massa ombres encara planant sobre Reagrupament. La concreció les esvairà, segur. Que sigui quan més aviat millor. Recuperaré, aleshores, aquell pessigolleig polític que sempre m’ha perseguit, i que roman adormit. El recuperaré, doctor Carretero?