El canari visionari

Què s’amaga darrere de Reagrupament?

Posted by: El canari visionari on: 3 Juliol 2009

Roger Malló[What lies behind reunification?] [Estúpidos al poder!!] [Ce qui se cache derrière la réunification?] [Was verbirgt sich hinter der Wiedervereinigung?] [背后统一?] [Что скрывается за воссоединение?] [ماذا يكمن وراء اعادة التوحيد؟]

Abans d’ahir vaig anar a la “constitució” de Reagrupament al barri barceloní de Les Corts. Si, si, aquest espai ciutadà de la capital del país, on el PP queda 2n a les eleccions europees, i just al darrera dels socialistes, i per davant dels convergents, en les eleccions municipals. Oi que costa de creure? Tant català que és el país, i que poc que n’és Barcelona, es lamenten molts catalans. Doncs que algú prengui nota, d’una vegada per totes, que si la capital la perdem, perdrem el país sencer. Us sona el cas de València i el País Valencià? Doncs au, que tothom segueixi criticant el poc “catalana” que és Barcelona, que els que la volem capital nacional, seguirem al peu del canó per defensar-ne la catalanitat. Què fàcil que és ser català on tothom se’n sent. En fi deixem aquest tema perquè podria tenir la temptació de posar noms a la deserció capitalina de molts catalans, i acabaríem malament.

L’acte fou al Centre Cívic Can Déu, aquest dimecres. El sorprenent, si més no per a mi, és que hi havia força persones, 29 exactament. Algú podrà pensar que són poques, però jo n’esperava moltes menys. I he de dir, per ser franc, que em va sorprendre veure el nivell del personal. M’havia imaginat una reunió de “frikis” de l’independentisme, d’aquells que fa tant de temps que els tens calats i memoritzats,  que en fuges només de veure’ls. Una gran majoria dels presents podien lluir currículums professionals remarcables (dentistes, enginyers, directius d’empresa, comerciants, publicitaris…), fet que em va situar en la franja dels “no qualificats” laborals, aquella part de la classe treballadora que en representem gairebé la totalitat, i que per desgràcia no pintem res. No per això em vaig sentir desplaçat, ans al contrari, vaig pensar que ja era hora de trobar entre els independentistes persones qualificades professionalment, i no vinculades al món de la menjadora pública (mestres, funcionaris, “assessors”, amics d’altres amics, etc). En resum, gent que han demostrat, i demostren en el quefer diari, la seva vàlua.

Que ningú interpreti això que dic com una demostració de classisme, atès que seria del gènere idiota que em llencés pedres contra la meva teulada. Em refereixo a que són gent preparada. I crec que al país li cal gent així. En el meu darrer comentari parlava de la nul·la preparació de molts dels nostres representants. Perquè no hauria d’alegrar-me que gent preparada estigui disposada a fer política, de nou. Perquè aquesta implicació recent, i en alguns casos per primera vegada, em va sobtar, tenint en compte que la majoria dels qui érem a la reunió passàvem dels 40 anys, tot i que també hi havia joves d’ara -dels que van d’una franja d’edat entre els 25 i els 35-. Dic d’ara, perquè abans la joventut, si més no en un partit, acabava als 28, 29 o màxim 30 anys. Amb l’envelliment de la població, fins i tot jo corro el risc de ser considerat jove, amb 43 anys a les meves espatlles.

No cal negar que tots els qui preteníem reagrupar-nos proveníem dels mateixos entorns i ambients. Érem gent que votem convençuts, que ho fem per Convergència, per Unió, o per Esquerra, i que sovint alternem entre aquests. Desgraciadament la “pluja fina” d’ERC no ha calat prou com per veure gent provinent del PSC o d’ICV en aquest tipus d’actes. Potser una mostra més del fracàs d’aquesta tàctica? El desànim era evident, i els retrets cap als polítics, constants. Si en Xirinacs hagués pogut cobrar “roialtis” pel llibre “La traïció dels líders”, el dimecres hagués pogut fer un vermut tranquil·lament amb els exemplars que hagués pogut vendre.

No parlaré massa del tema de les presentacions. Només diré que a mi, a títol personal, aquest tipus de cerimònies em recorden èpoques kumbaiàs, ja feliçment superades. Quin cony de tonteria és aquesta d’anar-se presentant tothom? El dia que demani l’ingrés a Alcohòlics Anònims ja ho faré. Hola, em dic Roger Malló i sóc “independentista” anònim. No fotem, tu, que ja som grandets.

Per resumir-ho una mica, que ja m’allargo, diré que es va fer una explicació sobre el que pretén ser Reagrupament. Tot i que se’ns va dir que encara no saben que acabarà sent, si una agrupació d’electors, un partit polític, o una penya “d’amics” de Jaume I, el que si que està clar és que Reagrupament serà present a les eleccions nacionals.  L’ideari del “moviment-partit-fundació-col·lectiu-club de fans-penya i organització sense govern(OSG)” és, això si, molt clar: moviment transversal, amb dos eixos bàsics: la independència nacional, i la regeneració política. En aquest darrer aspecte un dels “assistents” -evidentment ja força implicat en el projecte, i amb llarga trajectòria a ERC- va fer propostes molt interessants sobre el que hauria de ser la nova ‘organització (?): no hi hauria d’haver professionals, els mandats limitats a 2 de consecutius, els treballadors de l’entitat no podrien formar part dels òrgans de govern -importantíssim-, transparència total en l’ús i difusió de la informació, participació contínua dels membres en l’elaboració de propostes, i treball en xarxa.

De tot plegat, me’n van quedar unes sensacions contradictòries. Us ho detallo: el desenvolupament de la trobada no em va agradar. La sensació d’improvisació em va semblar fictícia, falsa. Vaig tenir la impressió, desagradable és clar, de formar part d’una certa escenificació teatral, en què l’acta final de l’obra ja havia estat escrit abans que els actors -nosaltres- ni sabéssim que la interpretaríem. Com si tota la trobada hagués d’acabar de la forma que s’havia previst, amb unes propostes d’actuació pels propers mesos, amb el “nomenament” d’un coordinador i amb la constitució “formal” de Reagrupament a Les Corts. Parlant clar i català, que tant era que els 28 que hi érem fóssim aquells, com uns altres 28. Hagués acabat igual. M’enteneu, oi?

Amb això no vull que ningú interpreti que estic molest amb Reagrupament. Ans al contrari, crec que si fan bé les coses tenen serioses possibilitats de sortir-se’n amb èxit. I jo continuaré sentint-me’n part, mentre m’hi senti proper, i m’hi deixin ser. Però tal i com ells mateixos van dir, prefereixen dissidents a gent submisa. Doncs aquí teniu un reagrupat convençut, a qui encara li sobren interrogants que volen ser aclarits. D’acord que no estigui clar, a hores d’ara, quina forma adoptarem per concórrer a les eleccions nacionals, però no vulgueu encolomar-me que ningú ho sap. Algú, o alguns, ho saben. D’acord que no sapiguem quin tipus d’organització i direcció prevaldrà, però no vulgueu engalipar-me perquè algú ho sap i ho té clar. D’acord que tots participarem en la redacció i confecció de l’ideari de Reagrupament, però segur que algú ja el té pensat i… decidit?

En resum, em va quedar l’agredolça impressió que tota la maquinària de Reagrupament ja està en marxa, tot i que es vulgui vendre que “tot està per fer i tot és possible” (frase ben estúpida que detesto profundament, perquè només aboca a la consciència diàfana i clara que s’està fracassant constantment). Joan Carretero, Rut Carandell, Jaume Fernàndez, teniu la meva plena confiança. Us l’heu guanyada a pols. Concreteu, això si, el més aviat possible el que porteu entre mans, perquè jo estic disposat a comprar, però no vull trobar-me comprant fum. Un futur partit independentista “lliberal”, que rebutgi els mètodes “comunistes” de tota l’esquerra totalitària catalana (ERC inclosa), serà per força acollidor. I jo hi participaré amb tota la capacitat que pugui. En un nou xiringuito indepe, i l’intent d’acollir “plataformes” fantasmes sembla indicar-ne una certa tendència, no m’hi trobareu. La gent seriosa del país, els qui ens prenem la política seriosament, volem trobar un espai “seriós” des del qual defensar, i aconseguir, el nostre objectiu principal: la llibertat del nostre poble.

Per acabar, aquest cop si que definitivament, dues últimes qüestions:

Tinc la impressió que en Joan Carretero es va precipitar marxant d’Esquerra. No en sé els motius exactes ni crec que els arribi a conèixer mai, però crec que les presses per tirar endavant Reagrupament no tenen cap explicació lògica. Cal presentar-se ja a aquestes eleccions, quan el 2014 sembla que es produirà una conjuntura més favorable als postuals que reivindica Reagrupament? I amb aquest logo?

Perquè em va fer la impressió que algú s’ha pensat que el Congrés (?) de Reagrupament serà com el d’Esquerra Republicana de l’any 1931, al barri de Sants. Que tot serà fer el Congrés, guanyar les eleccions, i proclamar la llibertat des del Parlament. Algú ho va dir, i com a somni em semblaria meravellós, però algú pot imaginar-se, en l’actualitat, un escenari com el de fa 78 anys? Ni puc imaginar-me’l ni tampoc el voldria convertir en realitat. Només d’evocar aquella època -amb les tensions socials del moment- i amb un entorn “nacional” més hostil ara que abans, només de pensar-hi m’agafen calfreds.

Hi ha massa ombres encara planant sobre Reagrupament. La concreció les esvairà, segur. Que sigui quan més aviat millor. Recuperaré, aleshores, aquell pessigolleig polític que sempre m’ha perseguit, i que roman adormit. El recuperaré, doctor Carretero?

Estúpids al poder!

Posted by: El canari visionari on: 29 Juny 2009

Roger Malló[Stupid power!] [Stupid pouvoir!] [Stupid Macht!] [愚蠢的权力!] [Stupid власть!] [טיפש כוח!] [Estúpidos al poder!!

El dijous passat, al programa Mil·lenium del Canal 33, hi va haver un interessantíssim debat sobre Filosofia política. La veritat és que s'hi van dir coses interessantíssimes. I no vaig poder veure tot el debat, sinó tant sols la part del programa en què els periodistes María Antonia Iglesias, Jordi Mercader i l'exsecretari general de la Presidència, Carles Duarte, enraonaven distesament sobre les dificultats de la vida política. Reconforta escoltar gent intel·ligent parlant sense cridar, argumentant sense insultar-se, escoltant primer i rebatent tot seguit. Un espai de civilització que només de tant en tant ofereixen o bé el Canal 33 o bé a La2. Els qui volgueu gaudir-ne podeu clicar aquí sobre.

El rector de la London School celebrant lèxit de lenquesta

El rector de la London School celebrant l'èxit de l'enquesta

Una de les qüestions que van plantejar fou els sacrificis de la vida política. I van fer referència a les dificultats de “reinserir” els polítics a la vida professional, després de molts anys de dedicació a la cosa pública. En el fragor d’aquesta discussió va sortir un tema recurrent els darrers anys. La baixa qualitat dels polítics professionals. En resum, que tenim uns quants polítics que no dónen la talla… ni intel·lectualment, ni professionalment ni tècnicament. En els remeis que proposaven és on jo vull expressar les meves reticències.

Fa un cert temps que sentim a parlar que amb els sous que es paguen a la política, difícilment els més preparats estaran disposats a fer-hi el salt, atès que  haurien de renunciar a càrrecs empresarials, carreres existoses, o reconeixements professionals, molt millor remunerats. En això els dono la raó. Qui està disposat a un sacrifici així? Ningú que tingui dos dits de front. El que aquests debat oculta, i en el fons defuig per no dir que directament amaga, és que d’entre els polítics actuals, molts pocs estarien en llocs de responsabilitat en una empresa o en qualsevol entitat professional. Perquè? Perquè ni estan preparats, ni s’han format, ni tenen apituds pel càrrec que ocupen. I aquests si que tenen problemes per recol·locar-se fora de la política. El remei, no obstant, no passa per incrementar-los el sou a ells, als que com a sangoneres en viuen ara, sinó en crear un marc, econòmic també, és clar, en què les persones amb capacitat puguin moure’s sense haver-se de preocupar de semblar quan més tonto i llepaculs millor, per arribar quan més lluny millor. En resum tornar el prestigi a la política, de la mateixa forma que els debats del Millenium retornen la dignitat a la televisió.

Perquè pagar al senyor José Montilla un sou de director general d’empresa multinacional, no el converteix  en un bon director general d’una empresa multinacional. Pagar excel·lents retribucions als nostres polítics actuals  no és garantia de res bó, només assegura més desafecció. Pagar excel·lents retribucions a qui se les mereix si que genera afecció. Un inepte no passa a ser apte perquè influeixi sobre més gent. Al contrari, es converteix en més perillós quanta més influència aconsegueix. Agafeu a qualsevol polític -càrrec, assessor, interí col·locat- que conegueu, i imagineu-vos-el a la vostra empresa. Segur que us en surten un fotimer que no arribarien ni a conserges. Aquests són, en resum, els que malmeten la política. Els que causen autèntica desafecció i fàstic a la ciutadania. Estem disposats a premiar l’excel·lència a la política? A l’ensenyament ja n’hem desistit fa temps. A la societat civil ni ens en recordem de quan hi havia persones valuoses. El país s’ho pot seguir permetent?

Els borratxos han envaït la Universitat?

Posted by: El canari visionari on: 25 Juny 2009

Roger Malló[The drunks have invaded the university?] [Les ivrognes ont envahi l'université?] [Die Betrunkenen haben Invasion der Universität? ] [该醉酒入侵大学?] [В drunks имеют ворвались в университет?] [وقد غزت السكارى الجامعة؟] [¿Los borrachos han invadido la Universidad?!

Hi ha qüestions que són molestes. A mi m'irrita l'absència de responsabilitat, i més encara si aquesta afecta àmbits o persones a qui otorgo el benefici del dubte respecte llur credibilitat i honrades...  intel·lectual, si més no.

El rector de la London School celebrant lèxit de lenquesta

El rector de la London School celebrant l'èxit de l'enquesta

Sovint diem que a Catalunya i a Espanya ningú assumeix responsabilitats. No només quan parlem de política, també a nivell empresarial, dins de la societat civil, en el món organitzatiu, a títol personal. A tot arreu ens trobem el mateix problema. Sempre he cregut que la visió honesta i responsable de la vida era pròpia del món anglosaxó, més que no pas del llatí. Doncs res, tal i com passa per culpa de l’igualitarisme -aquest estupidesa per a necis que sempre provoca que els qui excel·leixen acabin rebaixant-se fins a nivells insospitats per no ser tractat de rara avis- al final l’Europa civilitzada sembla que acabarà emulant l’Europa meridional. I a què ve a tomb aquest comentari? Doncs al fet que a Anglaterra sembla que els inútils i els irresponsables també s’estan fent els amos de l’espai públic. Recordeu una “prestigiosa” entitat acadèmica anomenada London School of Economics?  Són aquella universitat que va encarregar un pronòstic sobre les eleccions europees darreres. Voleu recordar que pronosticaven aquelles llumeneres? Aquí ho teniu:

Partit Popular: 21 diputats (24) Partit Socialista: 18 diputats (24) CiU i PNB: 2-3 diputats (2) Esquerra – EdP: 3-4 diputats (1) IU – ICV: 2 diputats (2)

Els borratxos no coneixen Unamos a Putas y Delincuentes (UPyD)

Els borratxos no coneixen Unamos a Putas y Delincuentes (UPyD)

Em va molestar tant que aquests “presumptes” acadèmics volguessin fer-se un nom a costa de l’estupidesa dels ciutadans europeus, que vaig publicar un  primer pronòstic en aquest mateix blog en què pronosticava quin seria el resultats dels partits catalanistes (CiU 2, i Esquerra 1). Al feisbuc, després també vaig fer un pronòstic general, amb tots els candidats que es presentaven a l’estat, i preveia que quedaria així:

Partit Popular: 23 diputats (24) Partit Socialista: 20 diputats (24) CiU i PNB: 3 diputats (2) Esquerra – EdP: 2 diputats (1) IU – ICV: 2 diputats (2) i Unamos a las Putas y a los Dementes (Rosa de Ejpaña): 1 diputat.

Encara hi ha Robin Hoods pel món!

Robin Hood encara roba: ara a la UE!!

Un catalanet com jo, sense mitjans, va estar a punt de fer el ple. Així doncs la pregunta és obligada: Els qui van encarregar i pagar la brillant enquesta,  ja han exigit explicacions? Què ha passat amb els “cervellets” que van fer l’enquesta? Han cobrat per aquest disbarat? Surt gratis això de fotre’s de tots els europeus? Ja estic acostumat a patir aquests tractes al país de la màxima indecència, però pretenc seguir pensant que Europa no  baixarà al nivells d’aquests “deficients” mentals espanyols que ens governen i manipulen a cor què vols. També he d’acabar perdent aquesta il·lusió?

Real Madrid i feixisme, agafats de la mà!

Posted by: El canari visionari on: 21 Juny 2009

Roger Malló[Real Madrid and fascism, hand in hand!] [Real Madrid et le fascisme, la main dans la main!] [Real Madrid und Faschismus, Hand in Hand!] [皇家马德里和法西斯主义,携手并进!] [Реал Мадрид, и фашизм, рука об руку!] [ريال مدريد والفاشية ، جنبا إلى جنب!] [Real Madrid y fascismo, de la mano!!

Fumador 001

Especula, que algo queda!

No negaré en cap moment que el Real Madrid és un dels grans clubs de futbol del món. El que no accepto -perquè sóc demòcrata i antitotalitari- és que en els historials de les competicions es tinguin en compte els títols obtinguts durant períodes dictatorials. I perquè, es preguntarà algú? Que potser el joc no és igual tant si hi ha dictadura com democràcia? Que no juguen 11 contra 11? Que no hi ha un arbitre i dos liniers, com sempre? Lògicament, la resposta és si. Però és evident que una dictadura infecta tot allò que toca, i l’esport és una de les modalitats on feixistes i comunistes més agrada fotre-hi mà. I en aquest Estat nostre, on anem esllanguint-nos ben cofois, s’ha caracteritzat sempre per utilitzar l’esport en benefici del seu imaginari col·lectiu (selección i Real Madrid), i en detriment i perjudici d’aquells que li són elements aliens o opositors: el Barça, essencialment tot i que no n’és l’únic cas. I el tracte de favor franquista ha alterat tot el palmarès tant de la Lliga com de la Copa del Generalísimo (actual del Rei) i, conseqüentment, de la Copa d’Europa (Champions League).

Madrid i feixisme, una combinació ideal!

Madrid i feixisme, una combinació perfecta

Només cal agafar la història i observar-la ben a fons, per entendre que el Barça és un equip que, a l’igual que al país on s’arrela, triomfa i reeixeix quan hi ha un marc de llibertat, mentre que el Real Madrid es mou com peix a l’aigua quan el totalitarisme i el feixisme dominen tots els àmbits.

Algú podrà negar la meva tesi. Segur. Però les dades indiquen el contrari. Evidentment podríem agafar diverses dades i totes, tot i que amb diversos graus, ens indicarien el mateix. Quan Catalunya ha disposat de llibertat, el Barça ha igualat, quan no clarament superat, els registres del Real Madrid. Vegem-m’ho:

Des que l’any 1980 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els títols d’ambdós equips han estat els següents:
Barça: 3 Champions League, 10 Lligues i 7 Copes del Rei.
Madrid: 3 Champions League, 11 Lligues i 4 Copes del Rei.

1 sol títol de Lliga ens separaria del Real Madrid, mentre que 3 títols de Copa del Rei ens l’allunyarien. Us proposo un joc. Imaginem que féssim una competició en la qual cada Champions guanyada sumés 3 punts, la Lliga 2, i la Copa 1, el còmput total seria de:

Barça (9 + 20 + 7) 36 punts
Madrid (9 + 22 + 4) 35 punts

¿Tu también eres socio del Realísimo?

¿Tu también eres socio del Realísimo?

Claríssim. El Madrid té la seva vitrina de trofeus farcida de franquisme. El Real Madrid és pura història feixista. Per aquest motiu no ens hauria d’amoinar  els “pelotazos” i les martingales que facin a la “capital del Reino”. Només tenen una opció: que torni Franco. Només en una competició contaminada, farcida de trampes, imposicions arbitràries, arbitratges fets a mida, i favoritismes descarats, el Real Madrid té alguna possibilitat de reeditar les seves “antiguas glorias”. Si no és així, no tenen cap possibilitat de fer res. Culés, tranquils, si no torna el feixisme, tampoc tornarà el triomfant Real Madrid, agafadet de la seva mà.

Fumeu, fumeu, maleits!

Posted by: El canari visionari on: 18 Juny 2009

Roger Malló[Smoke, smoke, curse!] [Fumée, la fumée, la malédiction!] [Rauch, Nebel, Rauch, Fluch!] [烟,烟雾,诅咒!] [Дым, дым, проклятие!] [الدخان ، والدخان ، لعنة!] [Fumad, fumad, malditos!

Fumador 001

Tanta abnegació... perquè?

Hi ha gent en aquest país que es mereixen un homenatge. Però no un homenatge per tota una vida dedicada al proïsme, ni per una dilatada trajectòria professional, no. Són persones que s’han guanyat un homenatge diari, perpetu i etern, m’atreviria a dir. Són persones que, volent-ho o no, ajuden als aturats a subsistir, contribueixen a cuidar persones malaltes o a salvar vides, permeten que la gent gran cobri les seves pensions, sostenen una part important del teixit industrial, estimulen la supervivència del comerç de barri i, a més a més, estan fermament compromesos amb la causa nacional, fent valuosíssimes aportacions a la reducció del dèficit fiscal català. I vosaltres us preguntareu qui són aquests sants barons tan abnegats, sacrificats, valents i compromesos amb la seva gent i amb els temps que ens ha tocat viure?

Fumador mort

No tens un pitillu? No. L'estanc està tancat. Buà, buà, buà...

Són persones que, conscients com són del període de dificultats que travessem, no dubten ni un sol instant a desprendre’s dels diners que duen a sobre. Són tan vocacionals en la seva dedicació als altres, que s’apressen a servir-los desinteressadament, sense ni tan sols plantejar-se si la seva economia els permet o no ser tan generosos. I no només són capaces de suportat estoicament aquesta tortura, sinó que també són conscients que la vida de dedicació al seu petit “vici”, no tan sols els suposarà una minva important en el seu estat de salut (oferir tanta felicitat a la humanitat es paga, inevitablement, amb elevats costos personals) i escurçar la seva estada en aquesta vall de llàgrimes anomenada terra. Però és que tot i la pesada creu que carreguen, també pateixen l’escarni i la befa de molts inconscients que es neguen a acceptar el seu model de vida

Jo, d'aquí 40 anys!

La meva foto, d'aquí 40 anys!

Qui són aquests ésser magnífics, us preguntareu ja amb la mosca al nas? Capellans i monges, potser, els polítics que ningú s’estima, els membres del club de fans d’en Carod-Rovira, o més aviat ens referim als seguidors de Jiménez Losantos? No. Parlem, és clar, dels fumadors. L’ase de tots els cops, el primer i darrer recurs de qualsevol governant incapaç de quadrar els números.

Jo mateix, com a soci fundador -i únic membre fins avui- de l’Ordre del Santíssim Pitillu Combregat demano públicament que quan em trobi al llit de mort, exhalant el meu darrer alè de vida, i amb un cigarret encès entre la comissura dels llavis, s’em lliui la Creu de Sant Jordi… al ciutadà més “tonto” i bona persona d’aquest país…. que ho va donar tot -especialment els impostos- per tal que tothom pogués viure una mica millor. No me’l mereixo aquest petit premi, quan l’entranyable Ducados ja costa 3 € a l’estanc?

Què se’n sap de l’abstenció?

Posted by: El canari visionari on: 15 Juny 2009

Roger Malló[What is known for abstention?] [Que sait-on de l'abstention?] [Was ist bekannt für seine Stimmenthaltung?] [什么是已知的票弃权?] [Что известно по воздержался?] [ما هو معروف عن الامتناع عن التصويت؟] [¿Se sabe algo de la abstención?]

Les eleccions europees ja són història. Els pocs que vam anar a votar encara recordem els candidats de totes les llistes que van treure representació: Ramon Reinosa, Oriol Llongueras, Mireia Badia, Àlex Vidaller i Saül Envà. Tots ells van sortir escollits per a representar al poble de Catalunya al Parlament Europeu. Si, si, us en recordeu, era aquella institució que de tant, però tant important que era… que els partits hi enviaven els primers “espases” de cada partit.

Deixem-nos de conyes. En les europees la participació va ser d’un 37&. I no tot el 37% va anar a parar cap a les 5 candidatures que finalment van obtenir presència a Brussel·les. En realitat només un 31% del cens electoral va votar-los.  La candidata que va obtenir més representació en realitat va ser votada per un 10′5% de tots els catalans amb dret de vot. Representatius? No sé de què ni de qui, però en qualsevol cas ja tenen feina estable durant 5 anys. Esperem que com a bons servidors dels seus patrons (els partits polítics, no la ciutadania) sàpiguen servir-los adequadament. I si els queda una mica d’esma, aprofitin quan no els controlin per servir el poble que “escassament” els ha triat.

Diputat europeu reflexionant sobre la seva representativitat

Diputat europeu reflexionant sobre la seva representativitat

Com que de feina en deuen fer moltíssima, no crec que tinguin temps per pensar què s’ha de fer per evitar una abstenció tant alta. I tampoc crec que els interessi esbrinar-ne els motius, atès que tant els és un 90%, com un 60% o un 10%: surten igual. És aquí, en aquesta impunitat, on caldria actuar. S’hauria de penalitzar d’alguna forma els polítics. I em sembla correcte que la representació s’adapti a la participació. Clar i català: Si s’han d’escollir  10 diputats, i vota un 30%, doncs se n’escullen 3. Evidentment això perjudicaria les opcions amb menys vots, però alhora tindria l’avantatge de reduir els aparells dels partits polítics. Val la pena reflexionar-hi, no? Hi ha moltes altres propostes, però que tothom tingui clar que la solució a l’abstenció no vindrà donada per aquells que se’n beneficien sense cap mena d’escrúpol.

I aquest cop serà sense vaselina!

Posted by: El canari visionari on: 13 Juny 2009

Roger Malló[And this time will be no vaseline!] [Et cette fois, ne sera pas la vaseline!] [Ich habe einmal gehört, dass Vaseline ist!] [这一次,将不会凡士林!] [И на этот раз не будет вазелина!] [وهذه المرة لن يكون هناك فازلين!] [!Y ésta vez será sin vaselina!]

Sembla que al senyor Zapatero se li acaba el termini per presentar una proposta de finançament. La data serà el proper 16 de juliol, d’aqui un mes. Potser ara seria bo de recordar totes aquelles coses que ens venien com a fonamentals per tal d’arribar a un acord que complís amb l’Estatut: la principal era la unitat de tots els partits polítics catalans. Aquesta unitat, falsa d’entrada i de sortida, només afectava al tripartit i a Convergència i Unió. Curiosa unitat aquesta que deixa fora dues de les sis formacions que tenen presència al nostre parlament. Era, evidentment, un intent del govern per evitar que CiU pogués menjar-los terreny a costa d’aprofitar la nefasta gestió que del tema n’han fet els socialistes, i per extensió els seus “socis” al govern. Increïblement CiU va acceptar de grat caure al parany dels socialistes, pensant-se que encara devien ser al govern. I no només en aquest tema han caigut en aquesta trampa, hi ha molts altres exemples en què han fet el trist paper de minyona responsable de l’amo Montilla.

Ara que a CiU estan sense arguments per atacar el tripartit -en el tema del finançament-, es veurà encara més clar que la indefinició en les xifres del pacte causaran perplexitat en la ciutadania, que no sabrà com valorar l’acord. I aquesta indefinició és la millor arma, en mans dels socialistes, per intentar fer passar bou per bèstia grossa. Com que no hi ha xifra, tant serà la xifra final, perquè aquesta serà bona o no només en funció de qui la defensi o de qui l’escarneixi. L’argument d’amagar la xifra ens la van vendre com una necessitat de la negociació, quan en realitat era l’única garantia que téniem per valorar correctament la bondat o la maldat de l’acord final.

Al final ens trobarem amb un acord que evidentment no satisfarà a cap català delerós de creure’s que el seu país és quelcom més que una província privilegiada. I de nou ens trobarem amb uns polítics que no sabran donar cap altra resposta que la de llançar-se els plats pel cap entre ells.

Els catalans semblem idiotes. Ho som realment?

Posted by: El canari visionari on: 24 Maig 2009

Roger Malló[Catalans seem idiots. We really are?] [Catalans semblent idiots. Nous sommes vraiment?] [Katalanen scheint Idioten. Wir wirklich sind?] [巴萨似乎白痴。我们真的是什么?] [Catalans похоже идиоты. Мы на самом деле?] [ريال مدريد : ما هو الدور الذيويبدو برشلونة البلهاء. نحن حقا؟] [Los catalanes parecemos idiotas. ¿Lo somos realmente?]

Ho he de reconèixer: Sóc independentista, antifeixista i anticomunista. I em considero una persona preocupada per la política. Aquests darrers anys, dissortadament, la política no para de provocar-me disgustos i més disgustos. Els comunistes conserven una certa aureòla de bondat, mentre que els feixistes s’estan tornant cada cop més descarats. Les dues cara de la mateixa moneda totalitària resisteixen, lamentablement. Senyal inequívoc que la democràcia està corcada. I res no fa pensar que tot plegat hagi de canviar properament, ans al contrari, tot fa pensar que el descrèdit de la política anirà en augment.

El nostre país sembla que les coses estan a punt de canviar. Cap a on? No ho sé però m’agrada pensar que cap a una autèntica sacsejada política. El terrabastall que voldria podria treure el cap a partit del proper 7 de juny, dia en què se celebraran les eleccions europees. Tota la agitació independentista dels darrers mesos pot tenir plasmació pràctica, gràcies a tres de les opcions que es presenten. Són opcions que, en diferent mesura i grau, han optat per candidats i llistes electorals d’un to marcadament sobiranista, i amb un clar missatge d’aprofundiment democràtic, tot i que entre elles és possible que hi hagi poques coincidències de fons. Tant Iniciativa Internacionalista, com Esquerra (abans ERC) o Convergència Democràtica de Catalunya representen un canvi respecte al que hi havia abans.

La qüestió que em té amb la mosca al nas és que passarà amb els votants catalanistes. Els vots espanyols se me’n refoten, perquè aquests són fidels a un altre país, i no hi ha forma de desactivar-los. Són fidels com els gossos al seu amo. El vot catalanista, en canvi, és un vot dúctil, volàtil, infidel…  És un votant amb propensió a la “depressió” activa, més que no pas adicte a la participació. És un vot profundament idiota. Perquè? Perquè s’assembla extraordinàriament al vot adolescent. És un votant de blanc o negre. Com que el meu vot no aconseguirà la independència per demà mateix… que se’n vagin a la merda! Com que el meu vot no impedirà que el Montilla continui sent President… que se’n vagin a la merda! COM QUE NO PUC CANVIAR RES, A LA MERDA TOT. Un pensament extraordinari que ni la infanta Helena hagués superat.

És un vot tant estúpidament visceral, que difícilment pot servir per construir alternatives plausibles que transformin l’oasi català. Per sobre de tot és un vot molt poc intel·ligent, extraordinàriament poc reflexiu. En aquestes eleccions cal que el món catalanista vagi a votar massivament per una raó ben simple: per assegurar que a les properes eleccions nacionals els catalans recuperem el control de la nostra màxima institució. Si l’aposta sobiranista pel candidat Tremosa se’n surt, serà difícil que els sectors més “espanyolistes” de CiU retornin a l’autonomisme insolvent. Si ERC no s’enfonsa amb en Junqueras, a la direcció “socialista” actual li quedarà claríssim que només virant 180 graus l’estratègia dels darrers anys tindran alguna possibilitat de supervivència. Si Iniciativa Internacionalista aconsegueix representació, i bons tants per cents a Catalunya,  serà un estímul evident per a l’independentisme d’esquerres (CUP) de cara a presentar-se l’any 2010.

Si qualsevol independentista, catalanista, sobiranista, autodeterminista, o com es vulgui anomenar, prefereix quedar-se a casa el 7 de juny, que s’ho faci mirar. Es mereixerà que qualsevol persona el tracti directament d’imbècil, perquè s’ha de ser profundament imbècil per creure que passant de participar en la política nacional, s’aconsegueix beneficiar a la nació que tant diuen defensar. I per acabar: una gran abstenció catalanista, seria un bon estímul per a Reagrupament Independentista? Seria una ajuda per tots aquells grups i col·lectius que treballen per conformar una gran alternativa independentista per abans del 2014?

El dia 7 de juny, el rei sobiranista sortirà al carrer per primer cop. Permetrem que algú ens tiri en cara que el rei està despullat? Aquell dia tindrem l’oportunitat de sortir de l’armari o bé de quedar-nos-hi durant molts anys. Continuarem semblant idiotes, o deixarem de ser-ho?

Real Madrid: No valeu per a res!

Posted by: El canari visionari on: 3 Maig 2009

Roger Malló[Real Madrid: What role sadder!] [Real Madrid: Quel rôle triste!] [Real Madrid: Welche Rolle trauriger!] [皇家马德里:什么样的作用难过!] еал Мадрид: Какова роль печальнее!] [ريال مدريد : ما هو الدور الذي حزنا!] [Real Madrid: Vaya papelón en el Bernabeu!]

No sempre es compleix la dita que proclama que val més una imatge que mil paraules. En aquest cas, no obstant, és plenament encertada. Podria dir el mateix que diu la foto, però em caurien insults per tot arreu. I no cal. El Barça va demostrar al Bernabeu que som l’equip més senyor que hi ha. Jo no vull ser menys que el millor club del món.

Així doncs, aquí teniu tot el que penso dir sobre la gloriosa victòria del Barça contra els desnonats mentals del Reial Madrid. A la foto és veu perfectament quin és el paper que la història ha assignat al Reial Madrid. Disfrutem-lo tots plegats. Visca el Barça i Visca Catalunya.

foto-mitica

Quin paper, el del Real Madrid!

Ets independentista? Reagrupa’t

Posted by: El canari visionari on: 30 Abril 2009

Roger Malló[Stalin reborn in Catalonia ] [Staline renaît en Catalogne!] [Stalin wiedergeboren in Katalonien!] [斯大林在加泰罗尼亚重生!] [Сталин переродиться в Каталонии!] [ولدت في قطالونيا ستالين!] [Stalin renace en Cataluña!]

Jo em quedo a Esquerra!

Jo em quedo a Esquerra!

És normal que una persona totalitària actuï totalitàriament. Si a aquest tret de la personalitat hi afegim el ressentiment, la ràbia i la impotència, tenim el model perfecte de militant que agrada a la direcció actual d’Esquerra (abans ERC). L’Esquerra d’ara, la que no agrada a Joan Carretero ni a molts militants i/o simpatitzants, no té res a veure amb l’Esquerra originària, ni amb l’Esquerra que fins no fa massa anys encara mantenia una continuïtat amb els ideals que van definir-ne la seva fundació. Aquesta Esquerra ja no la reconeixerien ni els seus fundadors. Aquesta Esquerra actual s’assembla cada cop més als típics partits comunistes de l’Europa occidental, que durant la guerra freda, només feien que intentar dissimular els seus trets profundament totalitaris, revestint tot el seu discurs d’apel·lacions a la democràcia popular i participativa, però actuant amb la manca de llibertat que els caracteritzava, i els caracteritza encara.

Aquest és un bon model?

Aquest és un bon model?

La direcció actual d’Esquerra està ocupada per gent de tarannà totalitari. I el lògic i normal és que persones que pensen d’una forma determinada sempre acabin coincidint amb d’altres que actuen i pensen igual que ells. I que hi ha, en el mapa polític català, que més s’assembli a l’Esquerra actual? Doncs el PSOE d’en Montilla, Ferran, Zaragoza i Iceta, els “èxits” històrics dels quals sempre han servit de mirall a aquesta mena de jove guàrdia turca que mana a Esquerra. Perquè aquests paios no dirigeixen Esquerra, ni res que se li assembli. Ells ordenen, manen, apliquen directrius, executen ordres… Seria injust dir que no pensen, perquè hi ha algú que si que pensa tot allò que fan. El problema és que la majoria només repeteixen el que els diuen els seus “caps”, amb els cèlebres manuals i idearis que, per desgràcia, no només empobreixen el debat d’idees a Esquerra sinó a bona part dels partits polítics actuals. Algú hauria de dir que ja n’hi ha prou d’idolatrar les teories de Goebels, cosa que fan tant les esquerres com les dretes.

Linventor de la propaganda política!

L''inventor de la propaganda!

La llibertat d’idees és més important que l’ús indiscriminat de propaganda i que la difusió reiterada d’eslògans, per molt reeixits que siguin. L’expressió lliure de les idees -el debat sobre qualsevol cosa- és l’únic element que permet, a les persones i a les organitzacions, analitzar els errors i els encerts, permet diagnosticar correctament els problemes i preveure quins remeis calen per resoldre-ls, analitzar quins mètodes calen i quins s’han de deixar de banda, etc. Esquerra no volia Joan Carretero a les seves files -com a mínim plantant cara-, i Joan Carretero cada cop més estava a disgust en un partit “estalinista” cada cop més espanyolitzat. Segurament la seva marxa ha estat lògica, previsible. Possiblement era volguda per la Direcció, que ha vist l’ocasió perfecte en l’article publicat a l’Avui. I jo em pregunto, el senyor Joan Ridao, de qui tots pensàvem que era intel·ligent -la seva llarga trajectòria parlamentària ho feien pensar- és incapaç d’entendre l’article del doctor de Puigcerdà? És tant curtet que li ha de demanar explicacions? O és que volia mostrar-li qui mana al partit? Com si en Carretero no ho sabés prou. És allò que us deia al principi dels tics autoritaris.

Senyor Ridao, senyor Puigcercós, senyor Carod i tota la pataluia que us segueix a ulls clucs… només que al President Montilla li haguéssiu plantat cara com us heu atrevit amb en Carretero, el tristpartit ja seria història, i aquest país hagués pogut fer algun acte de sobirania digne de ser tingut en compte. Mira que en sou d’espanyols: forts amb el feble, i tous amb el poderós. Així preteneu aconseguir la independència? Amb prou feines si podreu mantenir la vostra, com a partit.

Hate it!

Love it!

Love it!

Per cert, i per acabar, molt sovint s’acusa als qui critiquem constantment Esquerra de no tenir el mateix criteri a l’hora de criticar altres forces polítiques catalanes i/o catalanistes. Us ho explicaré breument -talment com els idearis per a estúpids que tant agraden als “aparatitxs” dels partits-: us critico perquè estimo els ideals, els objectius i la il·lusió que ERC representava. Perquè m’hauria de dedicar a criticar la màfia del PSOE, la tebior nacional de Convergència, el progressisme pornogràfic d’Iniciativa, l’espanyolisme bulímic del PP, o la “crosta” feixistoide del Partido de la Ciudadania? Ho faig quan crec que la fan molt grossa, però es crítica, “amics” meus, allò que més s’estima. Ho enteneu ara, curts de gambals?

Tant de bo les eleccions us facin obrir els ulls, empleats del PSOE-C, i pugueu evitar acabar sent l’Euskadiko Ezkerra catalana. Potser és per això que en Joan Puigcercós cada dia s’assembla més a aquella immundícia política anomenada Mario Onaindia!

Fàtua contra la secta dels Carreteros!

Posted by: El canari visionari on: 22 Abril 2009

Roger Malló[Fatwa against the sect!] [Fatwa contre la secte!] [Fatwa gegen die Sekte!] [法特瓦对节!] [Фатва против секты!] [الفتوى الصادرة ضد الطائفة!] [Fátua contra la secta!]


N'hi ha que treballem així...

Aquí em teniu, treballant...

Cada dia plego a les 6 de la tarda. Avui, un fet m’ha obligat a “escapar-me” de la feina una estona abans. A la feina tenim un “meravellós” fil musical, a càrrec de l’orquestra de Ràdio Kiss FM. Es passen tot el dia repetint temes d’èxit, un rere l’altre. La selecció musical està prou ben triada, i escoltar-la permet gaudir d’una barreja de temes actuals i de temes “clàssics”, que fan agradable la feina. Però avui, quan havien de fer l’informatiu de les 5 de la tarda, enlloc de sentir el típic “vomitori” s’han sentit trets. Hòstia, hem pensat tots els que èrem a l’oficina. Hi havia entrat algun treballador disgustat amb la direcció, i amb algun encàrrec per al Director -tipus Columbine (USA)? No. Immediatament després dels trets, s’ha sentit una veu, potent i molt, però que molt, masculina, que ha interromput al pobre locutor, tot cridant, embogit:

- S’ha acabat Ràdio Kiss, aquesta cosa, a partir d’ara s’anomenarà Ràdio Petons, per collons!

El locutor, acollonit, ha dit que hi estava d’acord, però que no el matés, que tenia família, i que ell no havia fet mal a ningú… Quins pebrots! Turmentar l’audiència, dia si dia també, hauria de ser motiu més que suficient com per no fer una afirmació gratuïta com aquesta. S’ha sentit, de sobte, com l’interruptor fotia una empenta a l’interromput, mentre li dei: “Fot el camp d’aquí, mitja cerilla!”

I a continuació, s’ha dirigit a l’atònita audiència, per informar-nos que llegiria un comunicat. A la feina ningú es movia. Aquesta quietud ha durat, amb prou feines, el temps que ha trigat l’inclít a llegir el comunicat. Tot seguit, just a l’acabar la lectura, jo he sortit esperitat de l’oficina.

Ai, pobre locutor de Kiss!

Quin final més trist per a Kiss FM!!

El comunicat començava amb un “Catalans, catalanes, i catalans dubtosos, o catalanes dubtoses, o com volgueu anomenar-vos, coi, el poble català, la pobla catalana… merda amb el llenguatge políticament correcte…, en fi, que el Govern Independentista a l’Ombra (secció Esquerra) hem decidit ocupar els mitjans de comunicació per informar que s’ha dictat una fàtua contra l’apòstata Carretero. Volem informar que aquesta fàtua obliga tots els “bons” independentistes” a perseguir, assetjar, denunciar, i finalment executar tots els membres de Reagrupament.cat que no renuncïin explícitament al credo de la nova religió CARRETERISTA. Només es permetrà que visquin aquells que abjurin d’aquesta secta, i es comprometin a tornar a la recta via. Ordre directa emesa pel Imam Ripollès, i acatada pel Vice-Imam Cambrilenc”.

Seguidor de la fàtua!

Seguidor de la fàtwa

A continuació ha sonat una ràfega d’ametralladora. S’ha sentit com rebentaven els vidres de l’emisora, i a continuació s’ha fet el silenci. No us puc explicar res més, perquè ja no era a l’oficina. He sortit de l’edifici, tant ràpid com he pogut. M’he dirigit cap on aparco la moto, però no hi he pogut arribar. Sort que m’he adonat que una turba es dirigia cap on jo era, tot cridant: “A por ellos, a por ellos… ni en el metro carteristas, ni en política carreteristas” Ara no puc comentar-vos res més, perquè estic amagat. No us diré on, és clar, perquè un “traidor” m’ha avisat que el Govern Independentista a l’Ombra (secció Esquerra) ha dictaminat que es recuperava una vella tradició hispànica: la Llei de Fugues… contra els seguidors d’en Carretero.

Algú podria venir a rescatar-me? Vull viure, però no vull convertir-me en calabrés. Ja sé que el meu ídol, l’il·luminat de Puigcerdà ha pogut travessar la frontera, i ja ha demanat asil al Castellet de Perpinyà. Me n’alegro. Em comprometo, això si, a iniciar un Moviment de Resistència… si aconsegueixo esquivar aquesta bala que m’acaba de disparar un “assessor” governamental d’Esquerra, que no m’havia adonat que estava darrera meu…. arg, arg, arg… no he pogut esqui… var la ba… la… ah, ah, ah…

Parlament Europeu: Quin pronòstic tant fàcil!

Posted by: El canari visionari on: 17 Abril 2009

Roger Malló[Elections Europees'09: sovereignists Failure!] [Elections Europees'09: Failure souverainistes!] [Wahlen Europees'09: Souveränisten Fehler!] [欧洲议会选举2009年:不!] [Европейский парламент: sovereignists Невыполнение!] [البرلمان الأوروبي في عام 2009 : عدم الاستقلال!] [Parlament de Europa 2009: Fracaso sobiranista!]

Reunió acadèmica a la London School?

Reunió acadèmica a la London School?

Ahir vaig comprometre’m a opinar sobre els resultats del pronòstic electoral que vaig fer sobre els resultats dels partits catalans a les eleccions europees del mes de juny. Tot ve a tomb del sondeig “fantasma” de la London School on Economist de fa dies. No m’agrada que em prenguin el pèl, i encara menys que ens el prenguin en conjunt. Segons els “acadèmics”, la coalició d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC – Europa dels Pobles) superaria a la de Convergència i Unió (CiU – Galeuscat) per un parlamentari (3 a 2). Un anunci espectacular, atès que l’any 2004, CiU en tregué 2 i ERC 1. No nego que pugui ser possible, és clar, però és altament improbable. Cal tenir presents les dades que ahir recollia en el comentari anterior, i que he rectificat atenent als comentaris que m’han fet arribar. Especialment trascendent ha estat el recordatori que ERPV va sumar quasi 20.000 al País Valencià, i que jo no havia tingut en compte. Les dades ja han estat esmenades, i els càlculs refets.

Qui pescarà més sobiranistes?

Qui pescarà més "sobiranistes"?

Ttant ERC com CiU semblen haver iniciat una competició per veure qui la té més “sobirana”… l’estrella mediàtica. Així doncs ens trobem que les vedets Tremosa i Junqueras encapçalaran les respectives candidatures. Doncs ja us ho puc dir ara, 2 mesos abans que se celebrin les eleccions: ambdòs fracassaran… si no aconsegueixen reduir substancialment el percentatge de vot espanyolista que hi va haver l’any 2004:  PSOE i PP van obtenir un 60′66% del vots, mentre que CiU i ERC només van saber convèncer un 29′24% de l’electorat. Qualsevol persona que vulgui interpretar com una “batalla” política sobiranista l’enfrontament entre els amics Ramon i Oriol, s’equivoca de ple si menysté aquesta dada que acabo de comentar. L’autèntica transcendència sobiranista d’aquests comicis rau en la capacitat d’ambdós de “catalanitzar” els resultats, no en decidir qui és més sobiranista i obté més sufragis que l’altre “rival” nacional. Aquesta batalla, si s’interpretés en aquests darrers termes, seria la confirmació d’un nou fracàs de la política nacional.

7-J: grupació electoral sobiranista?

7-J: Agrupació electoral sobiranista?

Una altra qüestió que hauria de ser important seria l’increment de la participació. Que només un 39′8% dels catalans anés a votar aleshores no només deixa malament la classe política, sinó també la ciutadania, i molt especialment l’electorat catalanista -especialment de CiU però en certa mesura també d’ERC- que es van inhibir del procés sense cap mena de complexe. El promig de vot que sumen habitualment les forces nacionals, tot i que amb notabls diferèncis en funció del tipus d’elecció, es mou al voltant d’un 45 – 55 per cent. Què van fer el mig milió de catalanistes que van decidir esborrar-se fa 5 anys? Si algú pensa que la nació es construeix passant de la política, serem morts i enterrats abans d’hora! Oriol i Ramon, la vostra feina principal hauria de ser mobilitzar -de nou- el catalanisme, i fer-lo majoritari electoralment… també a les europees. Aquest serà, en resum, el vostre èxit o el vostre fracàs. Tota la resta, amb perdó per la boutade, són monsergues.

Això representarà Catalunya?

Representaran a Catalunya?

De les dades d’ahir hi ha poca cosa a comentar, però substancial. A l’Estat Espanyol, fa 4 anys, un eurodiputat costava al voltant de 285.000 vots.  Fent una estimació positiva, comptant que l’abstenció sigui una mica inferior (45% a nivell estatal) i sabent que en aquesta ocasió s’escullen 4 diputats menys, és normal pensar que una acta de diputat serà més cara. Crec que rondarà els 375.o00 vots, no tant sols pels factors que he esmentat abans, sinó també per la irrupció de la “nazionalista” Rosa Díaz, el partit de la qual surt, en totes les previsions, amb 2 actes. Comptat i debatut, tant ERC com CiU, per moltes estratègies i pactes per incorporar socis a llurs coalicions que facin, ho tenen molt difícil per incrementar el nombre de  representants actuals.

LOriol

L'Oriol

En Ramon

En Ramon

Convergència i Unió i el seu candidat, en Ramon Tremosa, haurien d’obtenir índexs de votació similars als dels darrers anys -al voltant del 31%- per somiar amb un tercer diputat, que podria situar-se al voltant dels 1.1oo.ooo vots (300.000 vots més  dels que Galeusca va treure fa 5 anys). Ni l’aportació possible del Partido Andalucista ni del Bloc compensen la pèrdua de sufragis provocada per la fugida del BNG. Possible? Altament improbable. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC-ERPV) i el seu candidat, Oriol Junqueras, haurien de recuperar els index de votació de principis de segle -al voltant d’un 16%-, que alhora hauria de combinar amb augments també notables dels socis que més vots aporten al conjunt, com ara Eusko Alkartasuna (en clar declivi després de les darreres eleccions basques), Aralar (creixent a Euskadi, però amb escassa incidència a l’estranger -Espanya-) i el Bloque Nacionalista Galego (certament també tocat després de les seves eleccions). Un escenari certament complicat el d’intentar arribar als 750.000 vots que els farien falta per obtenir una segona acta de diputat.

Sobiranisme... espanyol!

Sobiranisme... espanyol!

Conclusió final: a menys que els “savis” anglesos i irlandesos amaguin dades, no s’entreveu per enlloc cap gran canvi d’escenari al mapa polític català. Potser ells han estat capaços de veure l’eclosió majoritària  del nou sobiranisme que insinuen els partits d’en Ramon i de l’Oriol, però jo ja fa temps que no em mamo el dit, i no em crec les històries a la vora del foc. L’únic que m’emocionaria, a part que CIU i ERC traiessin 5 eurodiputats entre els dos (més igual el guanyador), seria que PSOE  i PP no representessin la majoria del meu país a Europa. Tampoc demano massa… o si?

Vota el meu blog per als Premis Blocs Catalunya!

Vota'm

Visitants (+6730)

  • 6,002 hits

Twitter

Watch videos at Vodpod and other videos from this collection.

Flickr

Silvana Mangano

Donna Reed

Natalie Wood

Marylin Monroe

Lauren Bacall

Kim Bassinger

More Photos

Què porta més clics

Categories

del.icio.us

 

Juliol 2009
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« Juny    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031